M'agradaria explicar-vos perquè vaig escriure el conte La meva àvia és una fada.
Les meves àvies eren fades. N’estic convençuda. D’una en recordo les patates rosses més bones del món, i la cara de bondat. De l’altra en recordo que jugava amb mi a pilota, i la seva cara d’alegria.
Les àvies són permissives, alegres, et mimen i et donen tranquil·litat. Amb els pares tot és tragí, anar amunt i avall. Però quan estem al costat de les àvies, tot esdevé més plàcid. Gaudeixes del moment. Del moment de gaudir del sol, o d’observar com l’àvia fa ganxet. Del moment en què et dona un tros de gelat més gran del que la mare permet, o del moment que et pela els grans de raïm i te'n treu les llavors.
M’agrada trobar la màgia de la vida en els petits moments. I on he trobat més vegades això, ha estat al costat de les meves àvies. Us ha passat a vosaltres?
Recordeu que si voleu treballar el conte amb la canalla podeu recuperar el meu post anterior.
