"Bon dia, mama", va dir en Quim, acomiadant-se i fent camí cap a l’escola. El camí que havia de fer cada dia era llarg, i amb aquella maleta que pesava tant, arribava a la primera classe del dia ben cansat! Va travessar el carrer on vivia i es va ficar en un camp de ravenisses, després en un altre de blat i finalment es va endinsar en un petit bosc, resseguint un rierol. A en Quim li agradava aquest camí tan llarg, perquè tenia temps per pensar en els seus invents i observar tot el seu entorn, del qual n'aprenia cada dia. Aquell dia es va aturar uns segons a observar com les formigues carretejaven tot d’aliments que ficarien dins del seu cau, organitzant un bon rebost per quan arribés el fred. Va veure una de les formigues que carregava una pedra molt més pesada que ella i en Quim, encuriosit, la va seguir per veure on anava. Absort en la formiga carregada, es va allunyar força del seu camí. Quan se’n va adonar, va mirar tot el seu voltant.
-Caram! Em sembla que m’he perdut! Val més que refaci el tros que he caminat, o faré tard a l’escola!
Però, de cop i volta, va veure un túnel que mai abans havia vist. Quan va mirar a dins, va veure a l’altra banda l’edifici de la seva escola.
-Rebufa! -va dir-se en Quim, tot content-. Vet aquí que acabo de trobar sense voler una drecera!
I tot decidit va travessar el túnel que acabava de descobrir i va arribar a l’escola molt més aviat del que tenia programat.
Quan les classes es van acabar, en Quim, carregat altra vegada amb la seva pesada maleta, va refer el camí que havia fet al matí, per tornar cap a casa seva. Va passar satisfet pel seu túnel descobert i va arribar xiulant a casa, on va anar fins al despatx de la mare i li va fer un petó. La mare se’l va mirar contenta, però de seguida va veure una cosa estranya.
-Quim, fill... però on vas tan gran? Has crescut de cop! Què ha passat? -Va dir la mare, esverada, tot aixecant-se de la cadira-. Al matí el teu cap amb prou feines m’arribava a les meves espatlles, però ara resulta que ets més alt que jo! I, mira, tens pèl als braços, a les cames i... fins i tot una mica de bigoti! Però què has fet, fill?
En Quim es va anar a mirallar i va veure sorprès que la seva mare tenia raó. Semblava un adult i no un nen d’onze anys, que era l’edat que tenia. Estava molt i molt content!
-Mama, ja soc gran! Ara que hi penso, avui, de tornada, la maleta no m’ha pesat gairebé gens i he caminat amb passes més llargues! Que bé! Això és el que sempre havia volgut, tornar-me gran ben ràpid!
Entre ell i la mare es van posar a analitzar què podia haver passat, per què havia crescut tant de cop i volta.
-L’única diferència entre avuii els altres dies és que m’he desviat una mica del camí i he passat per un túnel que m’ha permès fer drecera per arribar a l’escola. I de tornada, també hi he tornat a passar -va dir en Quim.
Mare i fill encuriosits, es van dirigir fins on era el túnel misteriós. Gairebé era de nit i sort que havien pensat a portar una bona lot que els indiqués el camí. Quan van arribar al túnel, van veure que estava envoltat per una mena de boira brillant, que anava canviant de colors. També, parant molt l’orella, van poder escoltar una música harmoniosa que no van identificar que sortís de cap instrument conegut.
-Mama, jo no havia vist aquesta boira quan hi he passat, però ara que és fosc es veu molt bé! Tampoc havia escoltat aquest so tan bonic, perquè la piuladissa dels ocells i la fressa dels cotxes de la carretera del costat m’ho han impedit. I si és un túnel màgic? I si a tothom que passa per dins d’aquest túnel se li compleixen els seus desitjos?
-Em sembla que tens raó, fill, sembla que el túnel et concedeixi allò que més desitges!
-Doncs passa-hi tu ara, mama, que el túnel et concedirà el teu desig!
Però en Quim, sorprès, va veure que la seva mare feia mitja volta i tornava al cap d’una estona amb una cartolina enganxada a un pal de fusta. Amb l’ajuda d’en Quim, tots dos van plantar el pal al costat del túnel i van tornar cap a casa, agafats de la mà.
-Per què has fet aquest escrit, mama? No ho entenc.
-Per advertir a la gent, que, si volen passar pel túnel, han de vigilar.
Les lletres que la mare d’en Quim havia escrit a la cartolina, ben grosses, eren aquestes:
“VIGILEU AMB ELS VOSTRES SOMNIS, SI PASSEU PER DINS DEL TÚNEL ES PODEN COMPLIR”.
