Gabriela Poblet: "A les dones que treballen d'internes se les compra, se les cosifica i se les hipersexualitza"

BarcelonaA Criadas de la globalización (Icària, 2024), Gabriela Poblet, doctora en antropologia social i cultural, directora d'Europa Sense Murs i actualment professora a la Universitat de Valladolid, radiografia el servei de la llar a Espanya i Catalunya a partir d'entrevistes amb dones que treballen d'internes a les cases on tenen cura de persones grans o criatures. Avui són bàsicament dones de l'Amèrica Llatina, moltes a l'espera dels permisos de residència, que han emigrat soles i els és molt difícil escapar de situacions d'abusos i reclamar drets. Amb les denúncies per agressions i assetjaments sexuals i abusos laborals de dues extreballadores de les mansions de Julio Iglesias, l'expertesa de Poblet serveix per posar el focus en les condicions en què treballen aquestes dones.

¿L'ha sorprès el que ha revelat la investigació d'Eldiario.es i Univision sobre el comportament de Julio Iglesias?

— Dels detalls que estic llegint, tot em sona, però lògicament mai m'havia trobat amb un cas tan fort, perquè es desprèn que hi ha assetjament laboral, agressions sexuals i tràfic de persones.

Per què parla de les criades?

— Jo parlo de les criades perquè hi ha un sistema de neoliberalització que permet l'explotació. En aquest cas, són serventes tractades com si fossin prostitutes.

Vostè fa anys que investiga i que parla amb aquestes dones. Què li expliquen sobre el fet d'estar tancades a les cases on treballen?

— Les internes i les treballadores de la llar en general són les més exposades a abusos i vulneracions de drets laborals, perquè la seva feina passa en un àmbit tancat. Els domicilis són inviolables, i no hi ha cap llei que els consideri àmbits laborals. No hi ha inspeccions sobre què passa a les llars.

¿I sense contractes?

— Hi ha acords verbals que es poden trencar i no es pot fer res si d'un dia per l'altre les acomiaden. I en la manera com es paga hi ha una apropiació de la persona, una apropiació de la treballadora, a qui es cosifica. A la introducció del llibre recullo la història que em va explicar una dona hondurenya que l'estiu del 2023 cuidava una senyora gran. La senyora se'n va anar de vacances i els fills li van dir que mentrestant pintés la tanca de la casa. S'hi va negar i com a resposta va rebre que ella era la criada i li podien manar qualsevol cosa. La consideren una criada per a tot, no la veuen com una treballadora ni assistenta. A més, en el cas de les internes perdre la feina suposa perdre la casa.

La regla del qui paga mana portada a l'extrem.

— És la coerció d'algú que t'està pagant. Des de l'àmbit privat, aquest exigeix el servei que paga, i això és la prova que està comprant la persona. I si Julio Iglesias et diu que li llepis l'anus o et demanen que pintis la tanca, ho fas. Per això parlem de criades, per l'apropiació de la persona. Es compra la persona.

¿Entén que les dones aguantin coses inaguantables i no denunciïn?

— Aquesta apropiació de la persona es pot fer perquè hi ha un sistema de coerció. Els diuen "Pots marxar", però aquestes dones saben que si se'n van no cobraran el sou que els deuen o no aconseguiran els papers. I s'hi queden. Amb Julio Iglesias el sistema de coerció és encara pitjor, perquè és un home poderós i segurament a aquestes dones els van dir que si s'atrevien a dir alguna cosa seria la seva paraula contra la d'ell. "Soc Julio Iglesias, qui creus que et creuarà?"

Davant del sentiment de vulnerabilitat d'unes, el d'impunitat dels altres?

— Les dones viuen en l'aïllament, es troben molt soles i no saben on poden acudir per explicar els abusos que pateixen. I sí, les famílies es creuen impunes perquè tot passa a casa seva, i a les dones del servei se les infantilitza, la seva paraula no té cap pes. Les famílies exerceixen una tutela, que és molt evident, per exemple, quan elles parlen de salut o de drets laborals. Mai se les arriba a creure, encara que estiguin ben informades i tinguin raó. Està ben instal·lat en l'imaginari que el servent està al servei de la persona que contracta. Aquesta tutela també es fa des del paternalisme i des de la bona voluntat.

En cases més normals que la de Julio Iglesias, les dones pateixen agressions sexuals?

— Entre les que cuiden homes grans amb demència, sí. Les grapegen, les intenten petonejar, però elles aprenen a saber portar-los perquè no volen perdre la feina. Però sovint es troben que la família disculpa aquests comportaments sota l'argument que són coses de vells, però la dones grans això no ho fan, esclar. Es troben que estan cosificades, com deia, o hipersexualitzades, i en aquests casos extrems sí que poden abusar d'elles. O, sense arribar a agressions, que l'home de la casa es passegi despullat o en calçotets per la casa en presència de la treballadora, o que li diguin, quan no hi ha la dona, que ara és el torn d'ells, que també necessiten que els cuidin. És molt violent. Un alt percentatge dels anuncis que demanen dones per a la llar busquen sexe. Els homes són conscients que aquestes dones no tenen papers i són vulnerables.

¿Els abusos són transversals a les capes socials que contracten cuidadores?

— Sí, l'explotació de treballar des del matí fins a la nit, les restriccions pel que fa al menjar, la invisibilitat o la indiferència total són molt comunes a les cases riques i a les més pobres. Sovint les treballadores es mengen les sobres i les famílies no les tenen en compte a l'hora de repartir les racions. Deixen de ser persones. A més, són comportaments molt arrelats. Pensem en El senyor Ramon empaita les criades, una cançó popular que no queda clar si és la naturalització de la cosificació de les treballadores o una protesta.