El senyor Ramon i Julio Iglesias
Es parla de Julio Iglesias, aquests dies, excepte si s’és espanyol (que llavors el que s’ha de dir és que la culpa la té la dona de Pedro Sánchez). Se’l titlla de “depredador sexual”, com Jeffrey Epstein, o de “seductor” que anava pel món “tirant-se-les totes”, que no ho podia evitar.
Jo trobo que no. Que estem parlant d’algú que ja no pot anar pel món tirant-se-les totes, justament. Estem parlant d’un vell verd, un bavosot, un llefiscoset, un d’aquests famosos d’abans, que van pel món com si fossin encara als vuitanta, envoltats d’una cort de feliços que els riuen els catúfols. És per això, perquè és un vell verd que potser ja no pot donar de si, que sembla haver-hi aquesta insistència –com a l’escena brutal de La fiesta del chivo– en penetrar les dones que treballaven a les seves mansions, però amb les grapes.
He escoltat una de les testimonis, una dona de la neteja, diria, que explicava que ell li va expressar aquest desig de ficar-li els dits a dins. Pel que explica, ell la bufetejava, mentrestant, de manera que ella li va suplicar que no ho fes. La testimoni va reproduir les paraules que va fer servir, sense ni parar-hi esment. Diu que li va dir: “No, señor, no...”
D’aquesta frase, esclar, revolta, entristeix, el “senyor”. Et mata, aquest “senyor”. Li diu “senyor” fins i tot quan és agredida, quan la pega i la viola. Ell és el senyor feudal, el senyor Ramon que “enganya” les criades. La cançoneta desenfadada adquireix un aire tràgic. Explica el que sempre ha passat, amb esclaves o minyones. Les “pobres criades” quan se’n van al llit si gemeguen ja han rebut. Cap seductor, cap seductora (voler seduir és perfectament lícit) hauria de pegar i penetrar amb els dits una empleada que mai deixarà de dir-li “senyor”. Quina pena.
