Crim: "Decidim les cançons que tocarem un quart d'hora abans del concert"

TarragonaCrim és un grup de música punk-rock nascut a Tarragona ara fa 15 anys. Els comptes els surten d'aquella manera, però al final han aconseguit guanyar-se la vida amb la música, i això és molt. Sobretot perquè fan la música que els agrada, i no és precisament la que la indústria potencia. Han tocat en diferents països, i en aquesta entrevista avancen els plans que tenen de futur. Actualment estan de gira per tot l'Estat per presentar el seu darrer disc: Futur medieval. Són Adri Bertran, Quim Mas, Marc Anguela i Javi Dorado.

Us agraden les entrevistes?

— Adri Bertran: Bé… És un tràmit que forma part del xou, però no ens importa, ho hem de fer. Ens ho prenem com una obligació. 

Ja us heu acostumat a tot aquest xou? 

— Javi Dorado: Jo no gaire… Jo prefereixo estar tocant amb el baix al darrere i au!

— Marc Anguela: Al principi ens costava més… Ara ja tenim una persona contractada que s’encarrega de la comunicació. Sense ningú al darrere no hi ha res a fer. Si no tens a ningú, és molt difícil sortir als mitjans.

Què us agrada més, compondre o pujar a l’escenari? 

— A.B.: A mi compondre, perquè ho pots fer a casa relaxadament.

— Quim Mas: Jo crec que una mica les dues coses. Com a grup disfrutem tant amb el procés de fer les cançons com anant a gravar… 

Sou molt perfeccionistes quan graveu? 

— [Riuen.] 

— M.A.: Sí, molt. Bastant. Molt. Som molt detallistes amb la composició. Busquem que tot camini perfecte. I fins i tot així encara hi ha algunes coses que ens passen per alt. Poques…

I quan us sentiu en directe? 

— M.A.: A mi em costa, perquè soc molt exigent. 

— J.D.: Per exemple, els concerts d'un nou disc al principi fan una mica més de por, però després ja està.

— M.A.: Ostres, doncs ara a mi sabeu què em passa? Que assajo tant els temes del nou disc que em costen els altres. L’altre dia quan vam tocar Maneres de viure… ¿Us enrecordeu del tros que jo toco el goliat [un dels tambors de la bateria]? No em sortia i vaig començar a tocar els plats i els allargava… [Riuen.]

Les cançons que toqueu les decidiu abans de pujar a l’escenari?

— J.D.: Mmm… ho fem molt a última hora. 

— Q.M.: Sí, un quart d’hora abans. 

— M.A.: Tenim pensades unes 30 cançons i poc abans ho decidim i acabem fent unes 18 o 20 cançons. 

I abans de pujar decidiu quines toqueu i quines descarteu?

— M.A.: Sí, arribem al concert, ho anem decidint i ho apuntem en uns papers. Potser l’Adri té la veu una mica cascada i aquesta cançó no li va bé, o l’últim dia no ens vam sentir segurs amb aquesta cançó… Ho fem una mica com va. Però ja ens agrada tenir aquesta flexibilitat. 

— A.B.: També tenim la sensació que cada concert que fem és una mica diferent. 

— M.A.: No ens costa. 

— A.B.: A vegades sí que costa un mica… Hi ha dies que no tens ni una taula per apuntar les cançons! 

— Q.M.: Ni paper. Alguna vegada hem hagut de fer servir un cartró de pizza. Ple d’oli. [Riuen.]

I quan aneu de gira, per exemple als Estats Units, és molt diferent? 

— Q.M.: Els americans estan bastant bojos. Vam fer dos tipus de concerts molt diferents, allà: teníem quatre dates amb concerts grans amb altres grups, d'unes 3.000 persones, i després concerts petits, com en un restaurant xinès ocupat o en un garatge.

— M.A.: En un lloc no vam poder tocar perquè la bateria… no era una bateria.

Això no ho programeu abans?

— J.D.: Sí, però fins que no hi arribes no saps què et trobaràs. 

— Q.M.: Per Europa anem amb la nostra furgo i els nostres trastos, però tan lluny no podem. Teníem una persona que tancava els concerts i s’encarregava que hi hagués de tot. Però alguns dies era un drama. 

I el públic? 

— J.D.: Els llocs punkis on vam tocar estaven molt petats del cap. Ideològicament superactius.

— Q.M.: I drogoaddictes.

— M.A.: I el tracte és molt diferent. Per Europa t’ofereixen un mínim de menjar o el que sigui. Allà res. Per Europa hi ha llocs on et deixen un allotjament a sobre de la sala i pots pujar dalt, fer un cafè, tens per fer menjar, una rentadora... 

— J.D.: Als Estats Units és just el contrari. Ho porten tal com porten el seu país: m’ocupo del mínim.

Hi tornareu?

— J.D.: Set o vuit anys després de la guerra civil. 

— Q.M.: Hi ha molts llocs on anar abans.

— M.A.: L’altre dia vam fer una reunió de coses que volíem fer en el futur i van sortir altres coses, com Llatinoamèrica o el Sud-est Asiàtic…

Això és una exclusiva, no? 

— Q.M.: Sí, però no sabem si sortirà. [Riuen.] 

— M.A.: Hi podríem anar, però amb dèficit econòmic…

Us costa diners anar a aquests llocs? 

— Q.M.: Més que res que no guanyes pasta. Et pagues els bitllets… 

Viviu de la música? 

— Q.M.: Sí, però no només de Crim. 

— M.A.: Crim ens ajuda molt, però fem altres coses. 

Com definiu el tipus de música que feu? És punk hardcore?  

— A.B.: Jo fugiria de l’etiqueta. El hardcore jo ja no sé què és, avui en dia. Podríem dir punk rock.  

— M.A.: Abans de fer el grup dos de nosaltres tenien influències hardcore i els altres dos punk...

Sigui com sigui, el punk no està mort, no? 

— Q.M.: Bé… està gairebé mort. [Riuen.]

— M.A.: El rock’n’roll sobreviurà perquè és l'única cosa que té acústica, i sobreviurà a dures penes pels romàntics de la vida, però està molt fotut… 

— J.D.: Simplement l’acte de tocar un instrument… Un nen que ara es posi a tocar…

Musicalment com veieu el panorama català?

— Q.M.: Tant en el català i com en el de tot arreu, a part que ja és molt residual que hi hagi guitarra i bateria, hi ha una tendència de coses que pugen molt ràpid però després també desapareixen molt ràpid. Hi ha grups que omplen un Sant Jordi, però una vegada: a la segona que ho intenten es foten una hòstia. És com si la gent se'n cansés molt ràpid.

Ho patiu, això, vosaltres? 

— Q.M.: És que jo crec que la nostra gent és una generació anterior i està acostumada que un grup et pot agradar tota la vida.  

[26.53 parlen de les seves cançons que més els agraden] 

Esteu treballant amb alguna cosa nova? 

— TOTS: No.

— M.A.: Vam gravar un tema de… quants segons? 

— Q.M.: 20 segons. 

— M.A.: Sí, això. 

Primer feu la música o la lletra? 

— Q.M.: Primer la música sempre. A tots els discos de Crim hem posat la lletra quan ja estava gravada tota la música. Marxem de l’estudi amb el disc sense veu i ens tirem dos mesos de reclusió buscant la lletra. 

Feu música i feu política. La gent jove és cada cop més conservadora… 

— A.B.: Sí, i més idiota. I la música que escolten també és més idiota. 

— Q.M.: Ara hi ha tendència. La moda és ser fatxa… 

Hi trobeu explicació?

— M.A.: La dreta s’ha adaptat al moment actual molt més ràpid que l’esquerra. Ara mateix la dreta té molta més presència a les xarxes socials, molta més que l’esquerra.  

— A.B.: La viralitat és cosa de dretes.

Hi ha algun lloc on us encanti tocar? 

— J.D.: Galícia. On sigui de Galícia, perquè es menja molt bé i la gent és maquíssima. [Riuen.]

— Q.M.: Sí, al nord en general.

— M.A.: A mi m’agrada molt l’ATV, a Sarrià de Ter [Associació Apaga la Tele]. És incòmode perquè és al mig del no res, però el concert en si és increïble. 

— A.B.: A mi m’agrada tocar a la Sala Zero, que ets a casa. Has fet un bolàs i tornes caminant a casa.