Tan forts i tan fràgils

L’altre dia reflexionava sobre la fortalesa i la fragilitat de l’ésser humà, o més aviat del cos humà. Perquè, fins i tot per a una persona no creient, és innegable que la nostra anatomia és absolutament meravellosa. Només cal aturar-se un moment i observar com funcionem per adonar-se del miracle que és estar vius. De forma automàtica respirem, ens autoregulem, eliminem allò que ens perjudica, el cor batega amb regularitat i el sistema immunitari lluita per nosaltres. Tot això sense que n’hàgim de ser conscients. És una tecnologia interna tan avançada que cap màquina humana no pot igualar-la del tot. I tot això passa dins nostre, constantment, cada segon.

També em meravella com pensem i actuem gairebé alhora. Volem escriure, i els dits es mouen. Conduïm mentre planifiquem el dia. Tot flueix com si fos senzill, però no ho és. És el resultat d’una extraordinària coordinació entre cervell, músculs i percepció. Som extraordinaris. Som forts. Enfrontem virus, estrès, accidents, emocions... i seguim. Però també som fràgils. Un gest, una malaltia inesperada, una paraula... i tot pot trontollar. I això és el que més em sorprèn: que un sistema tan ben dissenyat pugui trencar-se tan fàcilment.

Aquesta dualitat –fortalesa i fragilitat– ens fa humans. I malgrat saber que som vulnerables, vivim, estimem, ens aixequem. Potser per això cal viure amb més gratitud i consciència, perquè ser aquí, amb tot el que som, ja és, en si mateix, una autèntica proesa.