Independència en una Europa federal (2 de 3)

Si s’accepta que el poble català té dret a decidir, la qüestió següent és pràctica: per què es vol la independència? La independència d’un poble és per a ell mateix, no contra cap altre. En el fons, no hi ha res més natural que voler decidir per a un mateix.

Tanmateix, en el món global la sobirania no és mai completa, sinó en part compartida. Tots els estats de la Unió Europea han cedit competències en àmbits essencials, i tant l’estat actual de les coses com el futur que s’albira indiquen que n’hauran de cedir encara més. Cap estat europeu és gaire ningú en el taulell global, mentre que la Unió Europea, amb més de 450 milions d’habitants i gairebé 20 bilions d’euros de PIB anual –sisena part del total mundial–, és una potència econòmica de primer ordre i, sobretot, una potència social, amb el model de societat globalment més equilibrat i just del planeta.

De fet, la independència que espero per a Catalunya va lligada a la progressiva superació dels estats i a la inserció plena en una Unió Europea organitzada federalment, amb una cessió explícita i voluntària de part de la sobirania cap a un govern europeu democràticament legitimat. En la pràctica, això voldria dir el manteniment íntegre de totes les competències que ja exerceix Catalunya, però sense limitacions externes, i alhora una Europa capaç d’actuar unida en política exterior, fiscalitat bàsica, defensa dels drets fonamentals, seguretat i integritat territorial, amb un únic exèrcit europeu.

Des d’aquesta perspectiva, la independència és una eina per decidir millor en els àmbits més propers al ciutadà –salut, educació, infraestructures, polítiques socials– i, alhora, per contribuir a un projecte europeu compartit, imprescindible en el món actual.