Una obra col·laborativa a la Conca de Barberà

Historiador De L’art I MuseòlegEl 27 de setembre del 1970 Sarral inaugurava la nova ermita de Sant Cosme i Sant Damià. Una obra col·laborativa, a la qual tots els veïns de la població que van voler van poder aportar fons econòmics, material, hores de feina o fins i tot eines del camp per a la reixa del temple.

A un quilòmetre del nucli urbà de Sarral, sobre els primers contraforts de la serralada Prelitoral, s’aixeca des de fa uns sis segles un temple dedicat als sants metges, Cosme i Damià. La devoció popular dels sarralencs cap als sants la trobem vinculada amb les pestes i epidèmies que van afectar Catalunya al llarg del segle XIV, moment en què es va aixecar una primitiva capella en l’indret on trobem l’actual. Durant els segles XV, XVI, XVII i XVIII van ser diverses les accions que la gent de Sarral consideraven miraculoses i vinculaven als sants, fet que va provocar el seu nomenament com a Sants Protectors de Sarral, on sembla que la cosa de sants va de parelles.

Durant el segle XIX, “al voltant del 1854”, com diuen els goigs als sants, una forta epidèmia de còlera va assolar la Conca. En una de les moltes peticions als sants, Sarral va organitzar una sèrie de processons, actes religiosos i pregàries que sembla que van tenir un bon resultat.

Amb el pas de la Guerra Civil Espanyola, la crema de l’interior del temple i la consegüent pèrdua del retaule major, obra d’Espinalt i Vellet, resultava un fet palmari la necessària intervenció.

El nou temple

Durant la dècada dels seixanta es va arribar a l’acord d’aixecar un nou temple respectant l’únic element medieval original: l’absis. L’encarregat de dur a terme l’obra va ser l’arquitecte local Josep Puig Torné, que en aquell moment estava associat amb Josep M. Esquius, amb la col·laboració del llavors aparellador Anton Freixas i la constructora de Lluís Sabidó.

La primera fase de les obres va començar l’octubre del 1967, la segona es va encetar el setembre del 1969 i hi havia prevista una tercera fase, dedicada a l’embelliment del conjunt durant el 1970. Però a Puig Torné li faltava encara, abans de començar la tercera fase, la forma que tindria el tancament de l’ermita. La gran coberta del temple, feta amb un encofrat de canya, s’aixecava sobre la nau central com un estel. Un enorme pilar, com un timó d’una embarcació, aguanta la coberta del temple. Aquest element s’ha convertit en un dels més emblemàtics del conjunt. Però l’arquitecte, abans de començar l’última fase, encara no sabia com tancar la capella. En un viatge a l’Extrem Orient, acompanyat d’altres artistes, va coincidir amb un antic col·laborador i amic, Josep Grau-Garriga, que ràpidament li va suggerir la idea de crear un tapís metàl·lic.

Amb la col·laboració necessària de tot Sarral, creant una veritable obra col·lectiva, es va aixecar un dels temples contemporanis més destacats de Catalunya, que va aglutinar l’esperit religiós i social amb la intervenció artística de Puig Torné i Grau-Garriga. Finalment l’ermita es va inaugurar el 27 de setembre del 1970.