S’esgota l’esperança
Ja fa més d’un mes que no veiem les cares dels nostres presos polítics, en especial, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, els primers a ingressar a la presó, el 16 d’octubre passat. Ahir el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena va prendre la decisió d’establir presó sota fiança de 100.000 euros per a sis consellers. Tanmateix, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart segueixen empresonats.
No em pot semblar menys adequat i oportú el motiu comunicat pel jutge per mantenir-los en presó, basat en el fet que “les seves aportacions estan directament vinculades a una explosió violenta”. La violència que s’ha vist ha sigut majoritàriament del govern espanyol durant el Procés. Els nostres catalans són gent de pau que lluiten dia rere dia per acabar amb les repressions i les mordasses que intenten fer callar boques.
Prou presos polítics. Prou president a l’exili. Prou corrupció democràtica. Seguirem manifestant-nos i lluitant per la seva llibertat. I que els quedi ben clar: es pot negociar però no es pot oblidar.
MARTA SÁNCHEZ MARTÍNEZ
ALELLA
Votar
Sembla que som en un carreró sense sortida. Uns culpen els altres d’haver tirat pel dret, i els altres diuen que ho han hagut de fer per la sordesa dels primers. No sortim d’aquest cercle viciós. ¿Això és bo per a algú? Llavors què fem? Si una majoria volgués la independència, ¿se l’hauria d’obligar a renunciar-hi? ¿Es pot entendre aquesta subjugació en l’Europa del segle XXI?
Si el pròxim dia 21 les opcions independentistes aconsegueixen la majoria, es farà necessari trobar el camí per acatar la voluntat d’aquesta majoria, la democràcia obliga. ¿Es podria parlar d’independència sense separació i compartint interessos comuns? Moltes persones viuen juntes sense renunciar a la seva independència. És qüestió de respecte mutu sense necessitat de sotmetiment. L’alternativa és la repressió. ¿Quant temps pot durar l’aplicació de la raó de la força encara que sigui justificada com una legalitat?
Ara bé, tot això no pot passar sense una majoria qualificada. Sense aquesta majoria no hi haurà negociació i sabem el que ens espera. Tot depèn dels vots del dia 21. No malbaratem l’ocasió.
XAVIER XAMBÓ
BARCELONA
En el dia del teu aniversari
Vaig entrar sense permís i asseguda a terra et mirava a tu i aquella màquina. Tu, estirat. Tu, tan bonic, tan adormit. Tu, tan fort, tan moreno. Havies treballat de monitor aquell juliol i tot l’agost a la platja. Que guapo s’ha fet!, pensava. La meva mirada i les meves llàgrimes anaven de tu a la màquina i resava i demanava i suplicava que et despertessis, que estiguessis bé, que tornéssim a casa, que et tornessin la teva vida, la nostra vida, que s’acabés aquell malson i ens donessin bones notícies d’una vegada. L’hi vaig demanar a Déu, a la iaia Rosa, tant que t’estimava i tan bona persona que era, pensava que tindria influències allà d’alt, ho vaig demanar a tots els meus avantpassats, a qui fos que manés, els suplicava: torneu-me el meu fill, torneu-me’l i agafeu-me a mi i al seu pare, si cal, però no a ell, té molt per fer, molt per viure, és molt bon nen i és tan feliç...
No. No em van fer cas, Nil, i el dolor es va instal·lar dins meu i sé que m’acompanyarà per sempre. Seguim perquè hem tingut la sort de tenir tres fills fantàstics, perquè no ens ha faltat l’amor de la família i dels amics, perquè sabem que tu ho voldries. Però t’ho he dir: fa mal, fa molt mal. Fa mal viure i seguir vivint sense tu. I ara feia uns dies que les punxades m’ho recordaven, han estat més intenses perquè elles mai perdonen: absents de compassió i dignes de la seva duresa fins que arriba el dia. Fins que ha arribat el dia d’avui. Feliç aniversari, Nil.
NATÀLIA MORCILLO
RUBÍ