Prevenció
A l’article “Catalunya, país de boscos (sense saber-ho)”, publicat a l’ARA divendres, Martí Boada explica com els boscos han canviat radicalment en l’últim mig segle: a causa de l’abandonament del conreu i la pastura, s’ha doblat la superfície forestal i, a més, allà on el bosc no es neteja s’ha multiplicat per deu la quantitat d’arbres per hectàrea. El resultat: “Els nostres boscos constitueixen una acumulació de combustible incontrolable”. El que l’article no aborda és la qüestió de com es pot afrontar aquesta situació. Em sembla evident que el gran incendi de l’Ebre demostra, un cop més, que és imprescindible i urgentíssim planejar i implementar un sistema de grans tallafocs estratègics a tot el país. No m’imagino que hi hagi cap altra solució.
HENRY ETTINGHAUSEN
LA PERA
Ombra, sisplau!
En aquests dies de canícula -i els que vindran!- joves, vells, infants, animals... busquen el refugi d’una ombra on refrescar-se. Malauradament, bona part dels ajuntaments són grans aficionats a invertir en parterres de flors de temporada, molt efectistes però amb un cost de manteniment elevat i que en pocs mesos acaben al cova de la trituradora. En canvi, inverteixen ben poc per plantar arbres, que són els que realment oferirien l’ombra i la frescor tan desitjada en els dies de calor. És cert que una de les espècies que sí que té èxit i es planta és la morera ( morus ), un arbre excel·lent per fer ombra, habitual en aparcaments i jardins públics. Però també és cert que per culpa de les mutilacions i les fortes podes que reben anualment, més aviat semblen pals d’escombra invertits i la seva capçada no pot ombrejar els carrers. El motiu d’aquestes podes és que les fulles embruten, però, paradoxalment, és gràcies a aquestes fulles menyspreades que podem tenir frescor i descontaminar l’aire dels gasos tòxics.
A banda del tema de l’ombra, m’agradaria fer una segona reflexió. Fa poc, Stefano Mancuso, neurobiòleg vegetal, explicava en un diari que si volem lluitar contra el canvi climàtic “hem de cobrir les nostres ciutats i pobles de vegetació [...]. El 70% del CO2 es produeix a les ciutats. Fent servir les plantes l’eliminaríem. És la solució més efectiva i barata i tenim totes les tècniques per fer-ho”. A què estem esperant?
LOLA ARPA VILALLONGA
PERATALLADA
Un burca de fum cobreix la meva ciutat
Des de la veïna comarca del Maresme, el tren de la línia R1 feia camí de bon matí cap a la capital catalana.
Des d’aquell mirador privilegiat, les vistes del mar encalmat eren esplèndides, però allà lluny tothom podia veure clarament una imponent cortina de fums que cobria completament la gran ciutat i la tenia d’un malaltís color groc marronós que després s’endinsava cap al mar i prolongava la seva dantesca estela. Sobre el mar, la corrua d’avions maniobrant o en fila índia a punt d’aterrar era brutal, com també ho era l’enorme flota de vaixells esperant per entrar a port i, per descomptat, l’immens exèrcit de vehicles privats que es dirigia cap a la gran ciutat en aquella absurda migració diària de milers de cotxes majoritàriament amb un únic ocupant.
Des del vagó em preguntava com era possible que els habitants d’aquella ciutat, condemnats com estaven a viure sota aquell opressor burca atmosfèric, no es revelaven contra aquella càrrega tan terrible. Tot d’una, no sols vaig recordar cap on em dirigia, sinó també que jo era un d’aquests ciutadans a qui se’ls negava una atmosfera neta i saludable.
Vaig pensar que potser comença a ser hora que els damnificats ens organitzem per reclamar el final d’una opressió que malmet la nostra salut i ens escurça la vida. Potser comença a ser hora que els nostres representant defensin el dret a la salut de la ciutadania per sobre del dret a certes mobilitats abusives i egoistes.
MARTÍ GASSIOT
BARCELONA