La mesura aplicada a partir de l’1 de setembre de la gratuïtat dels títols de transport en el tren convencional és un primer pas en la bona direcció per lluitar amb voluntat política contra les emissions contaminants que provoquen el canvi climàtic i a favor de la justícia social redistributiva. Ara bé, ens hauríem de demanar el següent: 1. Per què a Catalunya és tan car el bitllet senzill del tren convencional? (dos euros de tarifa mínima, per exemple, per anar de Portbou a Colera és una barbaritat). 2. Per què no hi ha més informació sobre els abonaments (Bono-10, Mensual i Trimestral ) i no són més flexibles? 3. Per què no hi ha a casa nostra més intermodalitat entre el tren i el bus? A banda de modernitzar la línia convencional, s’hauria de millorar i augmentar el nombre de trens i combatre’n els retards.
JOSEP M. LOSTE
PORTBOU
No més morts a la carretera i a la ciutat
Aquests últims dies es parla molt dels ciclistes i de la seva vulnerabilitat a les carreteres i a les ciutats. La raó mai la podem compartir al cent per cent. D’acord que molts conductors circulen com bojos posant en perill la vida de ciclistes i transeünts, però també cal dir que hi ha ciclistes que se salten les normes del Codi de Circulació. Afortunadament, no tots, una minoria que marquen distàncies i fan molt de mal a tot el col·lectiu.
Les lleis són massa permissives. Els accidents, si més no la majoria, no són accidentals, són veritables homicidis, segurament sense traïdoria ni intencions de matar. Però han infringit el Codi de Circulació i les conseqüències són fruit d’una temeritat que no té retorn. S’ha d’endurir el Codi de Circulació amb penes que facin reflexionar els temeraris i homicides en potència.
Judicis ràpids, presó preventiva i que les indemnitzacions siguin homologades per la mateixa llei. Assegurança obligatòria per als ciclistes i que les seves bicicletes passin un control anual de viabilitat. No més morts de persones per a les quals la bicicleta, a part d’un gaudi esportiu, és un mitjà de transport.
PERE GIRALT
SANT JUST DESVERN
Pulmons verds
Amb el canvi climàtic, les previsions meteorològiques diàries que ens esperen no són gaire encoratjadores. Sol rabiós, pocs núvols i menys pluja.
Confiem que davant d’aquest panorama, els responsables de “dissenyar” els nous “pulmons verds”, tan necessaris, no caiguin en les frivolitats habituals. El que necessitem és integrar la naturalesa dins de les ciutats, dins dels pobles. Recuperar la terra que li hem robat amb tones d’asfalt plantant-hi les espècies i les varietats que s’adapten millor al paisatge de l’entorn.
En resum, recuperar trossos d’ecosistemes, on sens dubte els ocells i els insectes acabaran tornant a la recerca dels seus hàbitats naturals.
A partir d’ara, no seran parterres de floretes i arbustos decoratius el que anhelem trobar als nostres futurs parcs i voreres, sinó arbres, molts arbres on poder calmar la calor i refrescar-nos sota la seva ombra.
LOLA ARPA VILLALONGA
PERATALLADA
Cambray i els sindicats
Aquest estiu he sentit unes quantes vegades la següent afirmació: “Els sindicats no poden pretendre determinar les polítiques educatives; això correspon als polítics, que són els que vota la ciutadania”. A veure, parlem-ne.
Si ens queda un bri de confiança en la democràcia, hem d’estar d’acord que els sindicats d’ensenyament són els representants dels 70.000 mestres i professors d’aquest país. Aquests 70.000 docents alguna cosa sabem de com està el sistema educatiu i tenim cert criteri de com millorar les coses. Això crec que també se’ns ha de reconèixer.
D’altra banda, també estarem d’acord que les polítiques educatives són cabdals per al desenvolupament d’un país i s’haurien de poder debatre a fons.
Afirmar que els que més en saben d’un tema no han de dir res a l’hora de configurar les polítiques seria un absurd en qualsevol camp de la política que estiguéssim tractant. En aquest cas estem parlant de l’educació.
Afirmar alguna cosa posant en qüestió la legitimitat i el paper dels sindicats és molt fàcil de fer en els temps que corren, però oblidem que sense sindicats tampoc no hi ha democràcia.
CARLES FERRER CASAS
VILANOVA I LA GELTRÚ
No em prenguin per idiota, sisplau
Com pot ser que jo sigui pràcticament l’única persona de 50 d’un vagó de metro que porta la mascareta posada? I això, malgrat que per megafonia no deixen de repetir, durant el trajecte i en tres idiomes!, que és obligatori l’ús correcte de la mascareta.
Si posar-se la mascareta és obligatori, sisplau, que els que hagin posat aquesta norma posin també els recursos perquè es compleixi. Sembla que el respecte i l’educació no són suficients. I si no tenen els recursos o no volen posar-los, llavors que retirin aquesta norma! Després, ja farà cadascú el que li sembli sota la seva responsabilitat i assumint les conseqüències dels seus actes.
Però que deixin de prendre’m per idiota, perquè jo compleixo, mentre que la gran majoria de la gent no ho fa, i a sobre quedo com una ximple si li dic a un viatger que es posi la mascareta, per civisme.
LAURA RAMOS MARTÍNEZ
BARCELONA
Vicenç Pagès Jordà,
‘in memoriam’
De manera ben sobtada la setmana passada ens va deixar per sempre l’escriptor Vicenç Pagès Jordà.
Tot i que marxi, tant la seva obra literària com l’amplíssim plec dels seus comentaris sobre els llibres d’un munt de diversos autors d’arreu romandran entre nosaltres com un testimoni que a molts ens ha ajudat a saber llegir amb més profunditat.
Recordarem el Vicenç com una persona amable i sensible, amant de la bona literatura, d’altres arts i de la vida en general.
També el recordarem com un bon escriptor, amb tot d’obres que ens han fet reflexionar sobre la pròpia llengua i la literatura.
I com un bon professor que sabia atreure els alumnes cap a la lectura i l’escriptura amb el seu exemple.
També com un bon veí de Torroella de Montgrí, on molts ens el trobàvem freqüentment i compartíem el bon veïnatge. Que descansi en pau.
EULÀLIA ISABEL RODRÍGUEZ PITARQUE
TORROELLA DE MONTGRÍ
Sobre l’atac contra Cristina Fernández de Kirchner
Aquests dies llegia al diari sobre l’intent d’assassinat de l’actual vicepresidenta de l’Argentina (i expresidenta del país), Cristina Fernández de Kirchner, en un atac a punta de pistola. L’incident es produeix en un moment de tensió política molt gran a l’Argentina, després que el 22 d’agost un fiscal demanés per a Fernández de Kirchner 12 anys de presó i la inhabilitació política. La vicepresidenta s’enfronta a un judici per suposades irregularitats en l’adjudicació d’obres públiques mentre era presidenta del país. Ella nega els fets i considera que el seu calvari judicial és un procés contra el peronisme que representa. Tot això em fa pensar en el moment polític que vivim (no només a l’Argentina). La crispació, la polarització, el menyspreu pels altres, l’odi... són el pa de cada dia del discurs polític, tant al carrer com a les tarimes dels candidats i representants públics. Hauríem de reflexionar tots plegats cap on ens està portant aquesta manera de fer. Que tornin els matisos, la calma, els dubtes, l’escolta.
MARIA LÓPEZ
BARCELONA
