Roser Vilajosana: “Al teatre, l’equip tècnic és la pinya que aguanta el castell”

Castellera de petita i actriu d’adulta, Roser Vilajosana continua fent passos en la interpretació sense oblidar les arrels de la camisa blava dels Castellers de la Vila de Gràcia. La barcelonina ha participat activament en els grans castells de la història dels graciencs, fins que l’activitat professional l’ha obligat a fer un pas al costat. La petita de tres germans uneix la passió castellera amb el mitjà –l’Oriol– i el teatre amb el gran –l’actor Ferran Vilajosana, amb qui ha codirigit L3 Fontana, la seva primera obra com a autora.

Darrerament, ha pogut unir els dos mons, en ser part del repartiment de Pubertat. La sèrie, dirigida per Letícia Dolera i que s’estrenarà aquesta tardor, està ambientada en una colla castellera i Vilajosana interpreta el paper de la cap de canalla.

Entres als castells per tradició familiar i empesa pels teus germans.

— Sí, és aquesta cosa tan bonica de poder compartir passions. Els meus germans volien fer castells i primer van anar uns anys a Sants, però ja ens vam establir a Gràcia quan tot just jo tenia edat per començar a pujar.

I com entres al món del teatre?

— És absolutament per part dels meus pares, que estimen el teatre amb tot el cor. No n'han fet professió, però sí que dediquen les seves hores al teatre del Cercle de Gràcia i hem fet obres de teatre des que érem bebès.

Fins quan vas poder compaginar les dues activitats?

— Pràcticament fins als 18 anys, quan encara no treballava tant d'actriu. Quan sortia una feina ho parava tot, feia la feina i després tornava als castells. El 2017 vaig anar a viure a Madrid a formar-me i ja vaig interioritzar que la meva relació amb els castells canviaria. Sí que podria gaudir de la part social, però la dinàmica d’anar a cada assaig no la podria tenir.

Tot i això, acabes entrant a la colla castellera de Madrid.

— Vaig estar un any sense fer castells, però un dia vaig veure que hi havia un assaig i vaig anar a saludar. Ràpidament, però, vaig pujar i m’hi vaig reenganxar. En una colla petita, a més, una persona que ja sap pujar és de gran ajuda.

Què creus que comparteixen les dues activitats?

— En el teatre sempre m'ha semblat que la pinya és l'equip tècnic i el tronc són els quatre que se'ls veu a la pantalla, però que realment no pots fer una pel·lícula només amb actors, necessites tot aquest equip tècnic brutal que sustenti.

Com vius ara els castells?

— Ara els associo més a la part més social, tot i que intento anar a algunes actuacions, especialment les què són a Barcelona o a les places que m’agraden. També, quan hi ha una diada important, aquella setmana vaig a assaig a veure què tal van les proves.

Recentment, has dirigit l’obra L3 Fontana. T’has sentit com una cap de colla?

— Totalment. Vaig veure molt de pressa la similitud. En el meu cas, a més, és la cap de colla que puja al castell, perquè també hi actuava. Òbviament, igual que com a cap de colla, crec que és millor que estigui a fora, però hi ha moments en què pel bé del castell, o de l’obra, és una peça que pot ajudar.

Ara, a més, has rodat la sèrie Pubertat, de la Letícia Dolera. Com ho has viscut?

— Quan faig un paper intento fer una mica d'immersió en el tema, però esclar, en aquest cas vaig arribar amb els deures fets i amb nota. Realment em sentia com a casa en aquest rodatge; només havia de procurar col·laborar artísticament. Li estic molt agraïda a la Letícia, perquè estava molt oberta a permetre que jo li apuntés petits detalls pel bé de la història i perquè tingués veracitat vista des d'una colla castellera.