Paleontologia

Anatomia d'una decapitació entre rèptils aquàtics anteriors als dinosaures

Un equip científic amb participació catalana troba l’evidència més sòlida vista fins ara de l’escomesa entre aquests animals de fa 242 milions d’anys

4 min
Recreació d'un exemplar de 'Tanystropheus' atacat per un 'Nothosaurus giganteus' un dels seus possibles depredadors.

Poques imatges científiques tenen la força i el prestigi de la coneguda amb el nom de Duria Antiquior, una aquarel·la pintada l’any 1830 pel geòleg Henry De la Beche. L’obra, que ràpidament es faria popular entre científics i naturalistes de l’època, és considerada la primera descripció gràfica de quan els dinosaures no existien, fa com a mínim 251 milions d’anys. En termes geològics vindria a ser el començament del Triàsic, un període que s’allargaria 50 milions. En el decurs d’aquest temps, Pangea, el gran i únic continent que existia, començaria a disgregar-se i el planeta assistiria a la seva primera gran extinció massiva. L’intens vulcanisme i l’alliberament massiu de gasos d’efecte hivernacle provocarien l’aniquilació del 80% de les espècies marines i el 70% dels vertebrats terrestres.

El que retrata De la Beche és un paisatge imaginat previ a la fi del Triàsic i proper a l’inici del Juràssic, període en què els dinosaures serien els grans dominadors de la Terra. Abans que ells, els ictiosaures i els plesiosaures, tots dos representats a la pintura, habitaven els fons marins de poca profunditat, aigües someres, i competien sovint alimentant-se els uns dels altres. La famosa aquarel·la, justament, representa el moment en què un gran ictiosaure mossega el llarg coll d’un plesiosaure, del qual presumiblement s’acabaria alimentant. La imatge no és gens gratuïta. Està basada en la gran col·lecció de fòssils trobats per Mary Anning i la seva interpretació. Anning és considerada una de les grans paleontòlogues de referència.

L'aquarel·la 'Duria Antiquior,' pintada per Henry De la Beche el 1830.

Tot i el realisme de l’escena, que està basada en l’evidència dels fòssils, que un rèptil marí n’ataqués un altre i l’atrapés pel coll formava part més de la teoria que no pas d’una realitat contrastada. Fins ara. Els paleontòlegs del Museu d’Història Natural de Stuttgart Stephan Spiekman i Eudald Mujal (també associat a l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont) han trobat dos exemplars fòssils del rèptil marí Tanystropheus, conegut pel seu coll llarg, de 242 milions d’anys, tots dos amb el coll seccionat. Els especialistes hi han identificat senyals del que hauria estat una dentegada mortal. És el primer cop que es descriu una eventualitat d’aquesta mena al registre fòssil. Es dona veracitat així a la famosa pintura de De la Beche.

Radiografia d’un atac

“És la part romàntica de la nostra recerca”, diu Mujal. “Tots els paleontòlegs coneixem la pintura i algun cop hem somiat que algun dia trobaríem una evidència que demostrés que la vida al Triàsic era realment així”. La troballa s’ha publicat a la revista Current Biology. És el primer cas de decapitació que es documenta entre rèptils marins del Triàsic i, a més, amb tant nivell de detall. Els dos autors han fet un treball de reconstrucció forense notable gràcies al qual es pot inferir com hauria de ser l’atac, les característiques de les víctimes i el més que probable estil de vida dels protagonistes. Una cosa insòlita amb fòssils de fa 242 milions d’anys.

Tant Spiekman com Mujal estaven interessats en el que es coneix com a interaccions tròfiques, alguna cosa així com determinar qui s’alimenta de qui i verificar-ho en el registre fòssil. És així com arriben a dos espècimens de Tanystropheus amb què Spiekman ja havia treballat anys enrere i dels quals es conservaven el crani i un conjunt de vèrtebres articulades. La revisió de la literatura científica els va fer veure que no hi havia cap mena d’evidència d’aquest tipus d’interacció en rèptils marins de coll llarg, que és una de les característiques morfològiques dels Tanystropheus.

Els fòssils estudiats procedeixen del dipòsit marí de Monte San Giorgio, un enclavament natural a la frontera entre Suïssa i Itàlia conegut pels paleontòlegs per la quantitat “ingent” de restes fossilitzades del Triàsic, explica Mujal. “En aquella època aquest punt era un mar d’aigües poc profundes i previsiblement tèrboles”, afegeix. Un dels animals estudiats s’estima que feia quatre metres de llarg (podia arribar fins als sis metres) mentre que el segon feia entre 80 i 90 centímetres (podia arribar al metre i mig). “El coll fa tres vegades la llargària del tors dels animals”, un aspecte que a banda de ser sorprenent “sembla” que els va donar un avantatge competitiu, ja que s’ha constatat la presència de Tanystropheus durant almenys 10 milions d’anys.

Els paleontòlegs Eudald Mujal (esquerra) i Stephan Spiekman (dreta), a les reserves del Museu d'Història Natural de Stuttgart.

El coll d’aquest rèptil marí té només 13 vèrtebres, cosa que el feia rígid “com un pal d’escombra”. Per la dentició i la forma del crani, els especialistes especulen que el Tanystropheus s’alimentava de peixos i potser de calamars que atacava camuflat en el fons marí d’una manera similar a l’estratègia de caça dels cocodrils actuals, sempre de baix cap a dalt. El coll tan llarg hauria estat una eina per abastar l’aliment més sigil·losament.

“El coll tan llarg és clar que va conferir al Tanystropheus avantatges evolutius com ho demostra la seva àmplia presència a tot el planeta durant tant de temps”, diu Mujal. A la vegada, era el seu punt feble, allà on els seus predadors podien atacar-lo amb més facilitat. “És segur que aquests animals van ser decapitats i molt probablement els depredadors es van menjar el cos”, especula l’investigador. Per les marques preservades de dents, el predador va ser molt probablement un Nothosaurus giganteus, un animal aquàtic de dents esmolades, tot i que els investigadors no descarten que fos un ictiosaure o un Helveticosaurus, un altre depredador encara molt enigmàtic per als paleontòlegs.

Les condicions del medi a Monte San Giorgio, un mar tancat amb un clima subtropical i un fort component sedimentari, han fet del lloc un punt d’especial interès per l’alta densitat de fòssils ben preservats que encara avui s’hi poden trobar, especialment rèptils marins que es consideren ancestres dels actuals cocodrils, taurons i rèptils de coll llarg com el plesiosaure que probablement va inspirar la llegenda del monstre del llac Ness.

stats