L'aigua que ens envolta és més antiga que el mateix sistema solar

L’aigua que ens envolta –la que bevem, la dels oceans i fins i tot la que forma part del nostre cos– és més antiga que el nostre planeta. De fet, una part d’aquesta aigua ja existia abans que el Sol comencés a brillar. Sovint diem que som pols d’estrelles, però també som aigua còsmica.

A l’univers, l’aigua pot originar-se per diversos processos astrofísics i cosmoquímics. Es pot formar dins els immensos núvols moleculars on es formen les estrelles; vastes masses d’hidrogen molecular i de pols que viatgen pel medi interestel·lar de la galàxia. Un dels més famosos és la nebulosa de l’Àliga, amb els seus espectaculars “Pilars de la Creació”. D’altres, com la nebulosa d’Orió, poden veure’s fins i tot a ull nu, com una taca difuminada sota les “tres maries” de la constel·lació d’Orió durant les nits d’hivern.

Quan la radiació ultraviolada travessa aquests núvols, trenca certes molècules que alliberen àtoms d’oxigen, els quals es combinen amb l’hidrogen per formar aigua sobre la superfície dels grans de pols. Aquesta aigua és lleugerament “pesada” a causa de la seva composició isotòpica. Per tant, quan una estrella com el nostre Sol neix en un d’aquests núvols, ja compta amb aigua disponible per al seu sistema planetari. Però el procés no s’atura aquí: durant el naixement del Sol, noves molècules d’aigua es formen als marges del sistema solar, on els rajos ultraviolats del mateix Sol jove tornen a provocar reaccions químiques semblants. Finalment, durant la formació d’una nova estrella amb el seu sistema, encara es forma una tercera aigua simplement per condensació de gas quan aquest assoleix la temperatura adequada; aquest cop, aigua “lleugera”, la més abundant.

Recentment, la revista Nature va publicar un estudi on un equip de científics han detectat per primera vegada aigua “pesada” al disc de gas i pols que envolta una estrella molt jove, la V883 Ori, mitjançant el radiotelescopi Atacama Large Millimeter Array (ALMA). Aquesta descoberta confirma el que feia temps ja havia revelat l’estudi de meteorits al laboratori: que un sistema solar conté aigua de diferents orígens.

La Terra, però, es va formar massa a prop del Sol per preservar aigua en el seu material progenitor inicial. Els asteroides rics en aigua es trobaven molt més lluny, en regions fredes i distants del sistema solar on l’aigua no només podia sobreviure sinó que, a més, es podia preservar en asteroides que no eren engolits pel Sol naixent. Durant la formació del nostre planeta, la interacció gravitatòria entre Júpiter i Saturn va desestabilitzar òrbites d'asteroides llunyans del sistema solar i va fer que molts fossin precipitats cap a zones internes del sistema solar. Durant uns 200 milions d’anys, una pluja de meteorits primitius carregats d’aigua i matèria orgànica van impactar contra la Terra primitiva, i van aportar-hi els ingredients essencials per a la vida. De fet, els cràters de la lluna enregistren aquest període violent de grans impactes, conegut com el Gran Bombardeig Tardà.

En definitiva, aquest cop l’astrofísica i la meteorítica s’han entrellaçat per reconstruir la història de l’aigua: des de l’espai interestel·lar fins al nostre planeta blau.