La història del primer mineral descobert a Catalunya

Hi ha una mina d’urani a la vall Fosca, als Pirineus, que el govern franquista va decidir explotar amb entusiasme als anys 60, i que al cap de només tres anys va abandonar amb desídia. Avui hi queda tota una historia per reconstruir i cinc galeries abandonades, plenes de minerals excepcionals. Els filons d’urani de la mina Eureka no es van esgotar, encara hi son, i s’hi han sumat tota una sèrie de neominerals fruit de les condicions excepcionals d’aquest medi. Joan Abella coneix les galeries i el patrimoni mineral que contenen de dalt a baix. Com els bons exploradors, porta una doble vida. Assessor fiscal entre setmana, gemmòleg a la recerca de minerals durant el temps lliure. Ell ha sigut el descobridor del primer mineral que es registra a Catalunya, l’abellaïta, que pren com a arrel el seu cognom. Al món es coneixen aproximadament 5.300 espècies de minerals. Fins ara, cap d’elles havia sigut descoberta a Catalunya.

Abella és un gemmòleg i mineròleg amateur, però fa anys que col·labora amb investigadors de la Universitat de Barcelona i fins i tot ha escrit llibres de referència. Va trobar l’abellaïta el 2010, just quan estava fent un estudi sistemàtic dels minerals de la mina Eureka juntament amb Joan Vinyals, químic de la Universitat de Barcelona que malauradament va morir el 2013. “Abelló ja va veure de seguida que aquell mineral no es corresponia amb res del que coneixia, el va portar a la universitat i al nostre laboratori vam poder fer proves que van corroborar que, efectivament, ningú no havia trobat mai res de semblant”, explica Jordi Ibáñez, investigador de l’Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera (ICTJA-CSIC), que va agafar el relleu a Vinyals i es va fer càrrec de tots els tràmits que van venir a continuació perquè l’Associació Mineralògica Internacional (IMA) reconegués oficialment el nou mineral.

Equip multidisciplinari

La caracterització de la mostra va ser complexa. Els especialistes del ICTJA-CSIC, dels centres científics i tecnològics de la UB i del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) van sumar esforços. “No va ser fàcil, sobretot perquè el mineral està format per petits microcristalls, molt difícils de manipular i d’analitzar”, explica Ibáñez.

A finals del 2015, l’abellaïta va ser acceptada oficialment com a nova espècie mineral. A la col·lecció del Museu de Ciències Naturals de Barcelona se n’hi pot trobar una mostra, un exemplar de referència per a tot investigador que hi vulgui treballar.

Un somni fet realitat

L’abellaïta és un carbonat bàsic de plom i sodi, de fórmula química NaPb2(CO3)2(OH). “Hi ha molt pocs minerals que continguin carboni”, explica Ibáñez. El valor d’aquests tipus de minerals és que analitzant el carboni es poden obtenir dades per explicar la historia de la Terra i els cicles de l’aigua. Tan sols un 8% dels minerals que es coneixen en contenen.

L’abellaïta es forma a les parets de la mina, com a acompanyant dels filons d’urani, per exsudació i precipitació d’aigües meteòriques (que provenen de la pluja, el desgel o una granissada), enriquides pel sodi i el plom de les parets de la mina. “Es tracta d’una sopa de materials estranys barrejada amb aigües que es percolen; la mina és com una fàbrica de cristalització de minerals estranys”, aclareix Ibáñez. “Aquest tipus de cristal·lització natural requereix condicions fisicoquímiques molt especials, úniques”, afegeix Abella. Gràcies a aquest peculiar medi, l’abellaïta “s’ha desenvolupat per precipitació ràpida dins d’un interval de temps geològic extremadament curt, uns 40 anys”, afirma Abella, que va començar a aficionar-se a la mineralogia als 11 anys. Des d’aleshores, la seva vida ha girat al voltant dels minerals, ha estudiat gemmologia a la UB i, tot i haver desenvolupat la seva feina com a amateur, s’ha convertit en un expert considerat i valorat en l’àmbit universitari.

Per a Abella, el descobriment de l’abellaïta, i el fet que porti el seu nom, l’ha fet sentir “plenament realitzat”. “Que un mineral portés el meu nom era el meu somni des que era petit”, explica Abella. Aquest desig ja va estar a punt de fer-se realitat abans. El gemmòleg català va trobar a la mina Eureka fragments d’un altre mineral estrany, la Cejkaita. Però va resultar que ja s’havia trobat una dècada abans en una altra mina de la República Txeca. Són els únics dos llocs al món on se sap que n’hi ha. Segons algunes estimacions, al món queden més de 1.400 minerals per descobrir.

Per explorar la mina Eureka cal prendre algunes precaucions, ja que els nivells de radiació natural són alts a causa de l’urani. “Procuro no estar-m’hi dins més d’una hora, fins i tot menys si puc”, explica Abella, tot i que hi ha qui recomana estar-s’hi un màxim de 20 minuts. Per endinsar-se a les galeries, cal anar ben equipat amb roba, calçat i una llanterna. Abella també porta un detector de radiació i una mascareta. “El problema d’aquesta mina és el gas radó; quan l’urani va decaient es transforma en altres elements, entre altres en aquest gas; també es transforma en poloni 318”, explica Abella. El radó, després del tabac, és la segona causa de càncer de pulmó.

Meravelles fluorescents

La mina Eureka amaga un altre mineral espectacular, associat a l’urani, a l’abellaïta i a la Cejkaita. És imperceptible a l’ull humà i només es pot observar quan s’il·lumina amb llum ultraviolada. No és la Kriptonita, inventada pels creadors de Superman com l’única cosa que permet debilitar el superheroi, però el nom s’hi assembla: andersonita. “És un espectacle visual únic”, descriu Abella. Quan se n’il·luminen les vetes amb llum ultraviolada es veu una llum verda i blavosa fluorescent molt intensa.

L’expert també ha estudiat l’origen geològic d’aquest medi excepcional. Es remunta a fa més de 240 milions d’anys. Primer es van acumular sediments d’origen continental, graves, sorres, fangs i matèria orgànica que durant milions d’anys es van consolidar. La seva permeabilitat va facilitat la circulació de fluids oxidants rics en urani, coure, sofre, bismut i vanadi, entre altres elements. Hi va haver tota una sèrie de reaccions químiques que van donar com a resultat un conjunt de minerals primaris dels quals avui encara hi ha rastre. Fa uns 65 milions d’anys, durant la formació de la cadena muntanyosa dels Alps, aquests sediments van passar per una sèrie de processos que van fer que els minerals primaris precipitessin i formessin una nova mineralització, cosa que va donar com a resultat minerals secundaris de primera generació.

L’erosió va continuar fent feina i van aparèixer una sèrie de minerals secundaris de segona generació. Quan a la dècada dels anys 60 del segle XX es van dur a terme els treballs d’investigació i explotació del jaciment d’urani, van quedar al descobert minerals de diferents generacions, fet que va propiciar la formació de minerals secundaris de tercera generació que avui captiven els mineròlegs.

L’URANI D’EUREKA I EL PROJECTE ISLERO

Des del llançament de les dues bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki, el 1945, el govern de Franco es va interessar per la tecnologia nuclear. Es va constituir la Junta de Investigaciones Atómicas, amb un caràcter clarament militar, que després es transformaria en un altre òrgan que s’interessaria per l’energia nuclear com a element per assegurar la provisió energètica. Van engegar el projecte Islero, que emulant el projecte Manhattan va desenvolupar la primera bomba atòmica. Tot plegat és el que va fer que es comencessin estudis radiomètrics per detectar possibles jaciments. Entre ells, es va detectar la mina Eureka, que es va començar a explotar el 1962 i que es va abandonar al cap de tres anys. “Els sous dels miners eren alts i a nivell mundial va augmentar l’oferta d’urani, el preu va decaure i la mina Eureka va deixar de ser rendible”, segons les investigacions de Joan Abella, que també ha estat reconstruint la història de la mina consultant diferents arxius històrics. Aquell mateix any els governs d’Espanya i els Estats Units (EUA) van signar un acord perquè Espanya pogués enriquir urani a través dels EUA. També es va impulsar el projecte per crear la primera central nuclear d’Espanya.