Per què els grocs de Miró han perdut brillantor
Descobreixen que una de les marques de pintura preferides per l'artista tenia una estructura atòmica que l’exposava a la degradació
Des dels gira-sols de Van Gogh fins a El crit d'Edvard Munch, no són poques les grans obres d’art fetes amb un to molt vistós denominat groc cadmi. Però aquesta explosió de color que els artistes extreien dels tubs de pintura no és ben bé el que veuen avui els visitants dels museus: la brillantor del groc cadmi se sol apagar amb el temps, alhora que la pintura es difumina i es torna blanquinosa.
I això no afecta només algunes obres d'art centenàries. Un equip de restauradors i científics han analitzat fa poc uns fragments de pintura groc cadmi degradada procedents de quadres pintats per Joan Miró els anys 70. Segons les conclusions d’aquest equip, publicades recentment a la revista Heritage Science, una marca de pintura va ser probablement la màxima responsable de la degradació observada als quadres d’aquest artista.
25 peces degradades
La pintura groc cadmi és sobretot una amalgama de cadmi i sofre. Es va començar a comercialitzar a la dècada del 1840 i aviat es va fer un nom entre els artistes. Miró va qualificar el color d’“esplèndid”. Als dos estudis de l’artista a Mallorca hi ha escampats per tot arreu tubs de pintura groc cadmi, com per exemple el Groc Cadmi Llimona núm. 1, produït pel fabricant parisenc Lucien Lefebvre-Foinet.
El 2020, Mar Gómez Lobón, una restauradora resident a Mallorca, va començar a investigar les pintures que va fer servir Miró després d'instal·lar-se a l'illa els anys 50. Un restaurador de la Fundació Pilar i Joan Miró la va avisar que en més de vint-i-cinc peces de la seva col·lecció, pintades els anys 70, s’hi detectaven traces de pintura groga degradada.
Per investigar la causa del deteriorament i aclarir si estava relacionat amb una marca de pintura en particular, Gómez Lobón i els seus col·legues van agafar unes diminutes taques de pintura groc cadmi de tres quadres sense títol que Miró va pintar entre el 1973 i el 1978. L'equip també en va obtenir petites mostres de tres tubs de pintura dels estudis de l’artista a Mallorca –el Taller Sert i Son Boter–, un bol utilitzat per barrejar-hi la pintura i dues paletes. Cada mostra tenia aproximadament la mida d'un cap d'agulla.
Amb una mostra microscòpica de pintura n’hi ha prou per a moltes anàlisis científiques. I analitzar només una petita taca de pintura té uns avantatges clars, com explica David Muller, un físic de la Universitat de Cornell que no ha participat en l'estudi. Transportar una obra d'art valuosa a un laboratori implica una logística complicada: “Has de seguir un procediment de seguretat molt complex”. Però hi ha molta menys pressió per analitzar una mostra de pintura amb una mil·lèsima de polzada d’ample, que és el que van fer Muller i els seus col·legues quan van estudiar la degradació del groc cadmi a El crit.
Per analitzar les nou mostres dels quadres de Miró i els altres materials dels seus estudis, Mar Gómez Lobón i els seus col·laboradors van enregistrar com la pintura absorbia, reflectia i tornava a emetre diferents longituds d'ona de llum. D’aquesta manera, l'equip va poder investigar la composició química i l'estructura cristal·lina de cada mostra.
Una estructura cristal·lina deficient
Les anàlisis elementals han revelat que, com era previsible, les mostres de pintura degradada dels tres quadres contenien sobretot cadmi i sofre amb rastres de zinc. La mateixa barreja s’ha trobat a les mostres de les dues paletes i en un dels tubs de pintura. A més, l’equip ha descobert que aquestes sis mostres –dels quadres degradats, les paletes i el tub de Groc Cadmi Llimona núm. 1 de Lucien Lefebvre-Foinet– presentaven una estructura cristal·lina deficient. Segons Daniela Comelli, especialista en materials de la Universitat Politècnica de Milà i membre de l'equip d'investigació, això vol dir que els àtoms de cadmi i sofre no estan perfectament imbricats en la seva disposició hexagonal habitual: “Hi ha algun tipus de desordre”.
Es creu, d’altra banda, que la deficiència en l’estructura cristal·lina del groc cadmi és en part responsable de la degradació observada en obres anteriors de Picasso, Matisse i més artistes. (També s'ha demostrat que les condicions ambientals, sobretot la humitat i la temperatura, hi influeixen força.) Però aquests nous resultats posen de manifest que el problema encara durava a mitjans del segle XX, cosa que ha sorprès els investigadors.
Com diu Mar Gómez Lobón: “Seria lògic pensar que els fabricants de la pintura ja haurien corregit el problema”. Lucien Lefebvre-Foinet era, a més, una marca prestigiosa. “Feien unes pintures de gran qualitat”.
Gómez Lobón té previst catalogar en el futur els cent tubs de pintura que encara hi ha escampats pels estudis de Miró. Confia que serà capaç de datar amb exactitud els tubs de Lucien Lefebvre-Foinet i acabar d’entendre com es produïa la pintura d’aquesta marca, en concret el groc cadmi. Creu que els materials que Miró ens ha deixat són un tresor que s'ha d’analitzar: “Els estudis on treballava són una mina d'or”.
