Evolució humana

Un jaciment a Etiòpia planteja noves hipòtesis sobre l'expansió dels humans des de l'Àfrica

Les puntes de fletxa més antigues documentades i una forta erupció volcànica mostren com fa 74.000 anys ja hi havia humans amb gran capacitat d’adaptació

Carl Zimmer / The New York Times
4 min
ciencia

El 2002, uns paleoantropòlegs treballaven al nord-oest d’Etiòpia quan van topar amb ascles i ossos d’animals fossilitzats: senyals reveladors que aquell lloc havia estat habitat a la prehistòria.

Els investigadors van descobrir, després d’anys d’excavacions, que fa 74.000 anys hi havien viscut uns caçadors i recol·lectors. Com s’explica en un estudi publicat recentment a Nature, aquells humans prehistòrics tenien una gran capacitat d’adaptació. Fabricaven fletxes per caçar grans mamífers. I quan una gegantina erupció volcànica va destruir el seu món, s’hi van adaptar i van sobreviure.

Aquesta flexibilitat podria explicar per què els humans de la mateixa època van ser capaços d’expandir-se fora de l’Àfrica i establir-se a Euràsia, quan moltes incursions anteriors havien fracassat. Com diu John Kappelman, el paleoantropòleg de la Universitat de Texas que ha dirigit el nou estudi: “Això indica que els humans d’aquell període tenien una intel·ligència força desenvolupada”.

Al jaciment, denominat Shinfa-Metema 1, els investigadors van desenterrar-hi milers d’ossos –alguns del quals estaven coberts de marques de tall– de gaseles, facoquers i fins i tot girafes, i això fa pensar que els humans caçaven aquestes espècies.

L’equip de científics també hi va trobar 215 fragments de closques d’ou d’estruç. És possible que els ocupants del recinte es mengessin els ous o fessin servir les closques com a cantimplores per emmagatzemar-hi aigua. Els investigadors van datar amb precisió aquests fragments de closques, que es remuntaven a 74.000 anys enrere i contenien restes d’urani en descomposició.

Més o menys en aquella mateixa època un volcà d’Indonèsia, el Toba, va expulsar grans quantitats de cendra i gasos tòxics que es van escampar per tot el planeta i van tapar el sol durant mesos.

Vista del jaciment de Shinfa-Metema 1.
Els investigadors han trobat milers d'ossos i fragmentos d'ous d'estruços en el jaciment de Shinfa-Metema 1.

Kappelman va inspeccionar el jaciment Shinfa-Metema 1 per buscar-hi rastres de l’erupció. Després de triturar les pedres i dissoldre-les en àcid, el seu equip hi va trobar uns diminuts trossos de vidre que només es podien haver format dins d’un volcà. Els científics es van adonar que tenien una oportunitat única per estudiar la gent que havia sobreviscut a aquella gegantina crisi mediambiental.

Els investigadors van analitzar 16.000 ascles i van concloure que eren puntes de fletxa, no de llança. Si això es confirma en futurs estudis, l’inici del tir amb arc retrocedirà uns quants milers d’anys. Gràcies a la invenció del tir amb arc, els caçadors ja no havien d’acostar-se a poca distància de les preses. Fins i tot els nens podien caçar amb fletxes i Kappelman sospita que les van utilitzar per matar granotes, perquè també en van trobar ossos al jaciment.

Les condicions de vida a Shinfa-Metema 1 van empitjorar immediatament després de l’erupció del Toba. La breu estació de pluges es va escurçar molt i el cabal dels rius va baixar.

Molts investigadors han arribat a la conclusió que aquests canvis tan brutals van obligar els humans a refugiar-se en llocs on l’entorn fos més benigne i on poguessin continuar sobrevivint amb les seves antigues pràctiques. Però això no és el que va passar a Shinfa-Metema 1. Com demostra el registre fòssil, els humans s’hi van adaptar: quan les preses es van extingir, van abandonar la caça de mamífers i es van dedicar a la pesca en unes aigües que havien esdevingut poc profundes.

Kappelman i els seus col·legues van recopilar pistes sobre la manera de pescar dels antics pobladors observant les pràctiques dels etíops que actualment viuen a la zona. Per exemple, durant l’estació seca els peixos queden atrapats en bassals d’aigua aïllats: “Literalment semblen peixos en un barril. Creiem que devia ser molt fàcil capturar-los”.

Es veu que, a Shinfa-Metema 1, les seqüeles de l’erupció del Toba en el medi ambient només van durar uns quants anys. Les pluges hi van tornar, com també els mamífers, i els pobladors del jaciment van començar a caçar-los una altra vegada. Les espines de peix van esdevenir més infreqüents.

Kappelman creu que aquesta radiografia d’un únic jaciment pot contribuir a resoldre el misteri de l’expansió dels humans fora de l’Àfrica. Fa molt de temps que els científics es pregunten com s’ho van fer per travessar el Sàhara i els deserts de la península Aràbiga fins a arribar a altres continents. S’ha especulat amb la possibilitat que només es desplacessin durant els períodes humits, quan aquestes regions estaven cobertes de plantes. Els humans haurien recorregut a les seves antigues tàctiques de supervivència quan avançaven per les anomenades autopistes verdes fins a arribar a altres continents.

Però Kappelman i els seus col·legues plantegen la hipòtesi que els humans sobrevivien en climes àrids perquè de seguida se’ls acudien nous sistemes per trobar menjar, com ara la pesca.

Durant els períodes secs es desplaçaven potser al llarg dels rius estacionals, on podien pescar. En comptes d’avançar per les autopistes verdes, afirmen aquests investigadors, avançaven per les blaves.

Segons Michael Petraglia, director de l’Australian Research Center for Human Evolution, la combinació de proves arqueològiques i ambientals de l’època de l’erupció del Toba aportada per aquest estudi és extraordinària: “Gairebé no n’hi ha enlloc del món”.

Tot i que a Petraglia li sembla convincent la interpretació del jaciment, encara és partidari de la hipòtesi de l’autopista verda.

Afirma que, entre 71.000 i 54.000 anys enrere, pel Sàhara i la península Aràbiga s’estenien uns deserts extremadament àrids: “Els corredors de les autopistes blaves eren pràcticament inexistents”.

Però Kappelman posa en dubte que els deserts fossin tan ressecs i assenyala que el Nil transportava una mica d’aigua fins al Mediterrani a través del Sàhara. I tot i que reconeix que un únic jaciment no representa tota la humanitat de fa 74.000 anys, sí que constitueix un punt de comparació per a altres investigadors que en trobin de semblants: “La hipòtesi que plantegem es pot contrastar”.

Traducció: Lídia Fernández Torrell

stats