Neurociència

Com l'olor pot influir en la presa de decisions

Un experiment amb ratolins aporta claus per entendre millor el paper de l'olfacte en la conducta

4 min
Una persona olora les flors d'un arbre.

Tots recordem i identifiquem amb rapidesa aquelles olors tan especials de la nostra infantesa o adolescència: els canelons dels avis, el pastís dels pares, la terra humida després de ploure quan érem amb la colla a la muntanya, el mar... I, quan les recordem, la memòria recupera un munt d’imatges, sensacions i pensaments que potser crèiem oblidats. Momentàniament s’altera el nostre comportament, segons si associem aquelles olors a sensacions agradables o desagradables.

El sentit de l’olfacte permet captar la presència de substàncies volàtils a través de cèl·lules connectades amb el sistema límbic, entre altres zones del cervell. Aquesta estructura està formada per diversos conjunts de neurones que són responsables de les emocions, com l’amígdala; de les sensacions de recompensa, com l’estriat; i de la gestió dels records, com l’hipocamp. Per això les olors tenen una connexió directa amb els records, especialment els que tenen càrrega emocional.

A la natura, entendre i integrar els estímuls sensorials a través de les respostes adequades en forma de conducta és essencial per sobreviure. En el cas de les olors, no n’hi ha prou que un animal detecti una olor. També ha de ser capaç de dotar-la de significat. És a dir, entendre què implica per a la seva supervivència —per exemple per detectar possibles depredadors i altres amenaces— i què implica respecte de les seves funcions vitals com l’alimentació o la reproducció. I, finalment, ha de poder actuar en conseqüència.

Anar-hi o no anar-hi

El neurocientífic Diego Restrepo i els seus col·laboradors, de diverses universitats i centres de recerca estatunidencs i brasilers, han analitzat els mecanismes cerebrals que permeten vincular les olors a conductes simples, concretament al fet de prendre la decisió d’actuar o, alternativament, de no actuar. Segons han publicat a la revista Current Biology, hi ha un circuit neuronal a l’hipocamp, que és la zona del cervell que permet gestionar els records, que respon de manera ràpida a les olors d'acord amb les experiències prèvies i condiciona la decisió que s’acaba prenent.

L’estudi s’ha fet amb ratolins. Tot i que hi ha diferències entre el sentit de l’olfacte d’aquests animals i l’humà, els resultats poden ser fins a cert punt extrapolables a la nostra espècie. Els ratolins tenen molts més receptors olfactius que nosaltres, de manera que presenten molta més sensibilitat olfactiva, discriminen millor entre olors molt semblants i poden detectar olors molt més febles. El paper de les olors en la seva vida diària és molt més rellevant que en la de les persones, la qual cosa també fa que sigui més senzill estudiar-ne els mecanismes cerebrals associats.

L’experiment que van dur a terme els investigadors és conceptualment simple. Van entrenar uns ratolins a respondre a unes olors determinades. L’olor de fruita els indicava que a l’abeurador trobarien aigua ensucrada de manera instantània. L’olor d’oli mineral, en canvi, els indicava que, si intentaven beure just llavors, l’aigua ensucrada trigaria estona a ser present a l’abeurador.

Menjars típics de l'àvia o la mare que tant es recorden.

Dit d’una altra manera, el tipus d’olor que percebien influïa directament en la decisió d’actuar ràpidament o bé de no actuar en aquell moment, en funció de l’experiència prèvia que tenien. En anglès es fa servir l’expressió go–no go per descriure aquests comportaments mútuament excloents.

Simultàniament, els científics escanejaven l’activitat del cervell dels ratolins amb una tècnica anomenada imatge de calci amb dos fotons, que permet detectar l’activitat neural de manera molt sensible i en temps real. Es basa en el fet que moltes neurones utilitzen el calci com a senyal de la seva activitat. Quan una neurona s’activa, el calci entra al seu interior.

Olor i aprenentatge

L’observació va permetre detectar un conjunt de neurones interconnectades a l’hipocamp l’activació de les quals, en resposta a les diferents olors, es correlaciona directament amb la resposta conductual dels ratolins, és a dir, al fet de beure de seguida (go) o d’esperar (no go).

Aquestes neurones formen part de les anomenades cèl·lules hipocampals CA1, que se sap que estan implicades en la formació de records nous i l’emmagatzematge a llarg termini, en el processament espacial i la navegació en l’entorn, en la integració de la informació per generar una representació coherent de l'entorn i de les experiències, i en la regulació de l'estat d'ànim en funció de l’estrès.

Tal com conclouen els autors d’aquest treball, l’activació diferencial de les neurones hipocampals CA1 en funció de l’olor i les experiències prèvies permet relacionar directament la conducta amb els aprenentatges previs, i tot aquest conjunt amb els efectes sobre la decisió d’actuar o no actuar que els ratolins prenen.

Malgrat les diferències esmentades entre el sistema olfactiu d’aquests rosegadors i l’humà, els resultats es poden extrapolar fins a cert punt a les persones. Tot i que els autors d’aquest estudi no ho diguin al seu treball, en clau educativa les olors que els infants i adolescents perceben durant la seva formació i quan estan fent aprenentatges nous pot acabar influint en les decisions que prenguin en el futur.

David Bueno és fundador de la Càtedra de Neuroeducació UB-EDU1st
stats