Cal posar límits a la neurotecnologia

La neurotecnologia, les eines que poden llegir, modular o interpretar l’activitat del nostre cervell, avança a passos accelerats. Però amb aquesta evolució tan ràpida també incrementa el risc d’ingerències no volgudes ni autoritzades en la nostra ment, que poden afectar la privacitat i, fins i tot, la llibertat interior. Davant d’aquest desafiament global, la Unesco ha fet un pas històric: l’11 de novembre del 2025 va aprovar el primer marc global d’ètica per a la neurotecnologia, que estableix unes normes universals per garantir que aquesta revolució científica i tecnològica serveixi per millorar la qualitat de vida i respecti la dignitat humana. El text ha estat elaborat per un grup de 24 experts internacionals, i recull milers de contribucions de la societat civil, el sector privat, la recerca i els governs, en un procés plural i transparent.

La neurotecnologia ja no és només cosa de laboratoris o hospitals. A l’avantguarda de la medicina, aquesta disciplina ha ajudat a desenvolupar tractaments per a malalties com el Parkinson o la depressió; ha permès la comunicació directa entre el cervell de persones amb paràlisi i una màquina, i ha fet possible controlar pròtesis amb l’activitat neuronal. La neurotecnologia podria definir la pròxima gran frontera del progrés humà. Però, com adverteix la mateixa Unesco, aquesta revolució que tants beneficis pot aportar, no està exempta de riscos. Estan en perill aspectes que, com a humans, ens són molt valuosos, com la integritat de la ment, la identitat personal, la privacitat mental i la llibertat de pensament.

El problema s’agreuja quan aquestes tecnologies, cada cop més assequibles, comencen a infiltrar-se en la vida quotidiana. Ja es poden obtenir cascos, auriculars, polseres o altres dispositius que permeten mesurar l’estrès, optimitzar el son o millorar l’atenció a partir de dades cerebrals, sovint en connectivitat directa amb la xarxa. Aquestes dades neurals, que és com se les anomena, són extremadament personals i sensibles: poden revelar emocions, reaccions i fins i tot l’estat mental. Però en molts casos es recullen sense una regulació clara.

Respectar els drets fonamentals

Les recomanacions adoptades per la UNESCO, que ja han entrat en vigor, defineixen un conjunt de salvaguardes essencials perquè la neurotecnologia contribueixi al benestar i al progrés humà sense vulnerar drets fonamentals. Alguns dels eixos clau són elevar la dignitat de la ment humana com a principi inviolable; considerar les dades neurals com a sensibles, que exigeixen consentiment explícit, finalitats clares i transparència; protegir especialment els grups vulnerables, com ara els infants, joves, persones amb discapacitats o problemes de salut mental, per impedir usos no terapèutics en aquests col·lectius; evitar que la neurotecnologia s’utilitzi en àmbits com el treball, l’educació o el consum per monitorar rendiment, condicionar la conducta, controlar l’atenció o manipular decisions sense conscienciació i supervisió; garantir que qualsevol desenvolupament, desplegament o comercialització de tecnologies neurals expliqui clarament quins efectes pot tenir físicament, cognitivament i emocionalment, i que hi hagi garanties de seguretat, accessibilitat i equitat.

El context actual fa que aquesta norma sigui urgent i encoratja a aplicar-la. Segons dades de la mateixa Unesco, la inversió en empreses de neurotecnologia va créixer un 700% entre el 2014 i el 2021. Aquesta explosió econòmica va acompanyada d’una proliferació accelerada de dispositius no només amb finalitats mèdiques, sinó també dirigits a qualsevol consumidor i que prometen accedir al nostre cervell, monitorar-lo o, fins i tot, modular-lo.

L’any 2019, per exemple, qui signa aquest article va participar en un fòrum internacional intitulat The Next Brain que va reunir 34 especialistes seleccionats de tot el món per discutir precisament sobre aquests temes, on es van presentar les primeres dades d’un projecte fet a la Xina per monitorar el nivell d’atenció de l’alumnat preadolescent i adolescent en directe. El motiu, segons argumentaven els impulsors, era veure quines pràctiques educatives milloraven el nivell d’atenció. Però, tanmateix, a través d’una aplicació els progenitors podien tenir accés directe a aquestes dades, amb les quals podien incrementar la pressió sobre els seus fills i filles, a banda que quedaven emmagatzemades.

A més, la combinació d’aquestes tecnologies amb la intel·ligència artificial ha multiplicat exponencialment les possibilitats d’anàlisi: detectar patrons neuronals, emocions, estats mentals i, en un futur més proper del que sembla, reconstruir imatges mentals. Això obre nous riscos. Què significa lliure pensament o fins i tot lliure albir si es poden llegir o induir emocions? Com assegurem la privacitat mental? Quin pes tindrà la identitat íntima davant algoritmes cada cop més sofisticats i eficients?

La recomanació de la Unesco no és una llei vinculant universal. És, de fet, una norma de mínims, però essencial. De moment, la seva principal virtut és la força simbòlica i moral que té, ja que és la primera norma global que marca límits ètics sobre la neurotecnologia. Ara comença la feina real. És el torn dels estats membres a incorporar-la a les seves legislacions per transformar aquests principis en lleis, regulacions, bones pràctiques, controls i, sobretot, consciència social sobre què significa tenir i donar accés al cervell humà. Amb aquesta norma, la Unesco ens invita a reflexionar i a decidir.