Els pares també poden tenir depressió postpart

Malgrat que la depressió postpart es coneix formalment almenys des del segle XIV, no és fins ben entrat el segle XX que s’etiqueta i es defineix tal com l’entenem ara: un trastorn de l’estat d’ànim, en alguns casos prou greu com per amenaçar la supervivència, que apareix al voltant del naixement d’un fill. Podria afectar, de mitjana, un 10-20% de les dones. De fet, es calcula que és la malaltia mental més comuna a tot el món i la segona causa més freqüent de discapacitat. A més, s’ha vist que és independent de l’edat, el grup ètnic i factors socioeconòmics i culturals.

Tot i ser tan habitual, encara no en coneixem les causes, malgrat que s’assumeix que els canvis hormonals relacionats amb l’embaràs hi deuen jugar un paper important, sumats, això sí, a diversos factors socials i emocionals i a la fatiga pròpia de la situació. La malaltia segurament té arrels més complexes, perquè darrerament hem vist que els homes també poden patir aquesta mena de problemes. De fet, la depressió postpart masculina podria ser gairebé tan freqüent com la de les dones (al voltant d’un 10% de mitjana, tot i que en alguns països s’acostaria més al 20%), però encara està pitjor estudiada, i molt sovint passa desapercebuda. És lògic: les mares són les que porten tot el pes de la gestació, per això tradicionalment ens hem fixat poc en la salut mental dels pares.

Afecta un de cada 10 homes de mitjana

Però fa temps que se sap que l’embaràs també afecta els homes, i no només emocionalment. Fa unes setmanes parlàvem dels complexos canvis que les hormones provoquen en el cervell femení. En el masculí també hi ha alteracions, tot i que menys dràstiques, propiciades sobretot per hormones com l’oxitocina, que entre altres funcions té la de modular els lligams amb persones properes. En aquest cas, sobretot es reforça el vincle amb el futur infant i la seva mare, i a la vegada es redueix significativament la testosterona per rebaixar les tendències violentes. Això ens pot semblar una cosa normal que ha de passar a tots els animals de manera espontània, però recordem que la majoria de primats sovint tenen un comportament agressiu amb les cries, tant amb les seves com amb les dels altres, i l’infanticidi és molt habitual en la nostra branca evolutiva. La raresa són els mascles humans, que la selecció natural ha aconseguit que se sentin més lligats a la descendència.

No ens hauria de sorprendre, doncs, que els pares també puguin patir la depressió postpart. En aquest cas, les causes són també desconegudes, però s’han identificat factors de risc similars: la magnitud de l’ajustament que cal fer a la paternitat, tenir història prèvia o familiar de depressions, els canvis en els patrons del son, pressions econòmiques i laborals, els canvis de dinàmica dins la parella, altres formes d’estrès, etc. Sembla ser més freqüent quan la criatura té entre tres i sis mesos (en dones pot passar en qualsevol moment, també durant l’embaràs), i moltes vegades se sincronitza amb la de la mare: en la meitat de depressions postpart femenines també es veu la masculina.

A més, aquí s’hi afegeix com un dels paràmetres principals que els pares sovint se senten fora de la nova unitat que formen la mare i el fill, que sol ser més física i intensa i rep tota l’atenció, tant de la societat com dels metges. El fet que els pares ara estan més implicats en la criança que en generacions anteriors, però potser no reben el suport social adequat al seu nou rol podria ser una de les claus del problema. Això es complicaria pel fet que els pares amagarien la seva vulnerabilitat per poder encaixar millor en el paper tradicional de donar suport a la mare, i el diagnòstic passaria més desapercebut.

El paper que hi juguen les hormones, en canvi, no està tan clar, i segurament és menys rellevant que en el cas de les dones. Hi ha estudis que relacionen baixos nivells de testosterona amb un augment general del risc de patir una depressió, però no se sap si això té res a veure en aquests casos. Caldrà més recerca per valorar si hi ha alguna implicació.

Per sort, tant ginecòlegs com pediatres ara estan més alerta a un possible diagnòstic de depressió postpart en mares que fa unes dècades, i fins i tot hi ha qüestionaris dissenyats específicament per detectar-la, com l’EDPS (sigles en anglès de l’escala de depressió postnatal d’Edimburg), l’eina més usada actualment per al diagnòstic. En canvi, la salut mental dels pares s’examina menys de rutina, tot i que les tendències estan canviant. Per exemple, s’ha començat per validar l’EDPS per assegurar-se que també funciona en homes.

Així doncs, és important que tothom sigui conscient que la malaltia existeix i que, igual que en les dones, es pot tractar, tant amb psicoteràpia com, si cal, amb medicaments, que són més efectius com abans es detecta el problema. Per garantir la salut de tots els implicats, és important canviar la perspectiva i començar a veure la parella de pares com una unitat amb alguns problemes que poden afectar els dos membres per separat i a vegades fins i tot poden ser compartits.