Psicoterapeuta, antropòloga i investigadora del grup AFIN de la UAB
Societat  /  Salut 12/04/2022

Lynne McIntyre: "La manera en què avui dia criem els fills no és natural"

5 min
Lynne Mcintyre  està fent un estudi sobre pèrdues neonatals

BarcelonaAbans havia sigut periodista, però des de fa uns anys treballa exclusivament en el camp de la salut mental perinatal, camp al qual va arribar després d'una experiència personal: va patir una depressió postpart. Es calcula que una de cada quatre dones pateix algun problema de salut mental durant l'embaràs o el postpart. Ara està fent una tesi doctoral a la UAB sobre les pèrdues gestacionals i ha fet una crida a les xarxes per trobar dones que abans de l'any 1975 haguessin perdut un nadó durant l'embaràs o poc després de néixer. Lynne Mcintyre és nord-americana però resideix a Barcelona, on va arribar fa cinc anys amb el seu marit i els seus dos fills adolescents buscant una altra manera de viure. També és investigadora del grup AFIN de recerca en infància, adolescència, reproducció i família del departament d'antropologia de la UAB.

Com vas arribar al camp de la salut mental de la dona?

— És una llarga història. Abans de ser psicoterapeuta vaig ser periodista i vaig treballar al Canadà i a Londres, i estava força contenta. Però fa gairebé disset anys vaig tenir el meu primer fill i vaig passar per una depressió molt forta. I després de millorar em vaig enfadar perquè ningú me n'havia parlat, d'això.

Què va desencadenar la depressió postpart?

— Jo ja havia passat anteriorment per episodis de depressió, però després de donar a llum vaig començar a tenir pensaments molt lletjos i no els podia aturar. Patia molt per la salut i el comportament del meu nadó. Vaig tenir pensaments suïcides. En realitat només volia dormir, però en aquell moment no veia cap altra sortida per poder descansar i dormir. Pensava que era un fracàs total com a mare. Després, treballant de psicoterapeuta i havent parlat amb moltes dones m'he adonat que moltes dones que passen per pensaments suïcides en el postpart o durant l'embaràs tenen aquest mateix objectiu de descansar i dormir. No volen posar fi a la seva vida, no volen morir, volen que tot s'aturi fins que sentin millora.

Com vas sortir-ne?

— En aquell moment jo vivia a Washington D.C. i anava a un grup de criança com els que aquí hi ha als CAP. I la dona que liderava el grup ens havia dit: "Ser mare primerenca és difícil per a totes, però podria ser una mica més difícil per a una o dues de les deu que sou aquí. Si us passa, digueu-ho, podem buscar ajuda". Li vaig trucar i li vaig dir: "Jo soc aquesta una de deu". I vaig anar a un grup d'ajuda mútua amb altres dones que estaven patint depressió o ansietat. També vaig fer psicoteràpia, i prendre antidepressius em va ajudar. Un 20% de les dones pateixen depressió o ansietat durant el postpart. És una xifra elevada, però no és el 100% de les dones, malgrat que el 100% experimenten una caiguda de les hormones. És una barreja de factors i cal una barreja d'intervencions per millorar.

¿Que la maternitat sigui avui més solitària o hi hagi menys tribu pot ser un dels factors?

— Per descomptat. Crec que la manera en què avui dia criem els fills no és natural. El més normal seria tenir l'experiència i el testimoni d'altres postparts, de germanes, tietes, veïnes... abans de tenir els teus propis fills. Les dones no estem programades per criar els nens en solitud . Cal una tribu de mares.

¿També apareixen problemes de salut mental relacionats amb la lactància?

— Sí, i és força controvertit. Tothom parla dels beneficis de l'alletament, però també hi ha moltes dones que pateixen problemes i sentiment de fracàs pel fet de no poder alletar. És una qüestió d'expectatives versus realitat. Per això cal parlar-ne i parlar de tot: de la depressió i l'ansietat, de la realitat de l'embaràs, del postpart... Però no parlar-ne per dir: "Això es fa així i així no". Sinó per dir: "A mi em va passar això..." Tampoc es parla de les pèrdues perinatals, que és el tema de la meva tesi, en què treballo actualment. I per descomptat que no es parla gens de les pèrdues durant el primer trimestre de l'embaràs. El fet d'haver passat per una pèrdua abans també et posa en més risc de patir depressió postpart.

Per què?

— És una barreja de factors. Molts cops les dones no han treballat el dol, no han pogut sentir aquest dol. Moltes dones m'expliquen que, encara avui, metges, familiars i amics els diuen coses tipus "No passa res", "Almenys ja saps que et pots quedar embarassada", "Ja en tindràs un altre"... Paraules que ja sabem que no només no ajuden, sinó que provoquen dolor. I les pèrdues del primer trimestres s'acostumen a resoldre amb un simple: "No hi ha batec. Hem de programar un avortament". Què costaria preguntar: "Com et sents?", "Què necessites?", "Com es diu?", "Com et vols acomiadar?". La cap d'obstetrícia d'un hospital de Barcelona em va reconèixer que ho estan fent bastant bé en les pèrdues del tercer trimestre però no tant en les del primer trimestre.

Les pèrdues del primer trimestre acostumen a ser invisibles. Normalment encara no has explicat que estàs embarassada ni has tingut temps de posar-li un nom. I si es tracta d'un avortament quirúrgic, entres al quiròfan embarassada i en surts sense haver vist res. És com si no existís.

— Cada cop més dones trien passar l'avortament a casa per acomiadar-se'n i donar-li un reconeixement. Vaig parlar amb dones amb històries difícils però precioses. Quan vaig començar la investigació no sabia que tocaria temes com el dret a l'avortament. Crec que costa preguntar o parlar de les pèrdues en el primer trimestre perquè podria perjudicar el dret a l'avortament.

Per a la teva investigació ara busques dones que hagin patit una pèrdua abans del 1975.

— Vaig començar entrevistant dones que havien patit pèrdues recents i algunes participants em van explicar experiències de dones i parelles grans, com la d'un home que explicava que havien perdut un fill fa 40 anys i no n'havien parlat mai. I em vaig adonar que estem perdent les seves històries i que són temes que no han verbalitzat.

Per cert, ¿després de tenir el teu segon fill vas tornar a patir una depressió postpart?

No, quan em vaig quedar embarassada del meu segon fill ja havia deixat de prendre antidepressius, però cap al final de l'embaràs vaig tornar a patir ansietat i dies abans de parir vaig tornar a medicar-me, no volia tornar a passar pel mateix. També vam preparar un pla de suport. Em vaig treure llet perquè la meva parella li pogués donar en biberó i jo pogués dormir en una altra habitació. Vaig protegir la meva salut mental. I també vam demanar molta més ajuda a mare i germanes. Tinc tres germanes més grans i elles mai han passat per una depressió i no ho entenien. Però en el segon part em van ajudar i van venir a cuidar de mi i del nen. Vam fer pit i biberó des del principi i durant dos anys. Em treia la llet. No s'ha d'escollir entre pit o salut mental. Pit o fórmula. Es pot fer el que a tu et vagi bé sense haver de sentir missatges de "s'ha de fer així".

stats