Michael E. Long: "Gestionar la dopamina? T'has de fer tres preguntes"

Va estudiar física i matemàtiques, va deixar el sector per escriure discursos polítics, va provar sort com a dramaturg i avui dona classes d'escriptura com a professor titular de Georgetown. Així de complet i divers és el currículum de Michael E. Long (Nova York, 1946), coautor del bestseller Dopamina, que torna ara amb la seqüela Dopamina bajo control (Península), on dona claus per mirar d'entendre per què aquesta molècula ens fa sentir insatisfets, i com revertir-ho.

Si aquesta entrevista va bé, tindré un xut de dopamina?

— Sí, però serà per la projecció del que pot passar. La dopamina té a veure amb el futur: molta gent llegirà això, em felicitaran per l’entrevista…

I si la torno a fer i torna a anar bé?

— El xut ja serà menor. Si el nòvio et porta flors un divendres, ets molt feliç. Si ho fa cada divendres, ja t’hi acostumes. La dopamina disminueix el seu impacte a mesura que anticipem el que ja passarà. És la sorpresa el que genera una descàrrega. 

Pot ser problemàtic.

— Necessitem més per sentir el mateix. 

Però dius que és útil per a l’evolució.

— És tot el seu paper, ens manté vius. No parlo tant d’estar físicament vius, sinó com a civilització cultural. El primer és entendre com funciona. 

Com funciona?

— En realitat és un sistema d’alerta primerenca.

O sigui…

— L’home havia de buscar menjar i era important trobar-lo, estar alerta per l’atac d’un animal. Regula l’atenció: i això és útil si ets un home de les cavernes. 

I avui?

— Ja no patim per si hi ha un ós darrere d'una roca. I acabem perseguint coses que no són importants. Per exemple, estar enganxats a xarxes socials. Pots estar allà hores… i això és la dopamina. L’expectativa de trobar alguna cosa. 

Però ens fa avançar…

— Impulsa el progrés. La dopamina és el que ens fa preguntar-nos: què hi ha allà fora?, i acabem anant a la Lluna. O sigui que és un motor per a la civilització i el progrés. I també per a la nostra carrera. 

Per què?

— Jo somiava fa molts anys amb fer discursos polítics. Vaig fer física i matemàtiques, i vaig canviar de feina per escriure els discursos. I era emocionant. Però al cap de sis mesos ja vaig pensar: ja ho he fet. I vaig canviar. I amb el temps vaig voler una feina més gran… la dopamina ens fa voler el que no tenim. I tan bon punt ho aconseguim, fa que ens avorrim.

Parles de política. Dius que la gent a qui li interessa té nivells alts de dopamina.

— Sí, perquè són persones que els agrada planificar. Hi ha dos sistemes de dopamina. 

Dopamina del desig i dopamina del control.

— El desig és l’alerta primerenca: veig una cosa, em pregunto què és, la vull. El sistema de control és la part que ens permet anticipar-nos i planificar: on anirem a sopar?, quina casa volem comprar? La política consisteix a controlar les coses des de la distància i dir als altres què han de fer. Si ets dopaminèrgic, és molt atractiu. 

Com sabem si tinc nivells alts o baixos?

— Simplificant… les persones que tenen nivells més alts de dopamina són més creatives, més artístiques i potser més difícils per conviure-hi. 

Res allibera més dopamina que l'amor romàntic, oi?

— L'amor romàntic té dopamina i moltes altres coses. Però la dopamina fa que ens imaginem l’altre. Per això els inicis són fantàstics. 

Per què?

— Coneixes un 2% de la persona, i l’altre 98% la dopamina fa que te l'imaginis. I normalment tot és bo. Per això per a molta gent, quan això s’acaba i viuen en l’aquí i en l’ara, l’amor els sembla avorrit. 

Com podem gestionar bé la dopamina?

— Intentant viure el moment. És important domesticar la molècula.

Com es viu el moment?

— T’has de fer tres preguntes. La primera: què t’agrada fer? I no ha de ser complicat. A mi m’agrada escriure. Fins i tot el so i el gest de teclejar. Parlar amb gent… tots podem fer una llista. 

Segona pregunta.

— En què soc bo? Et pot agradar tocar la guitarra, però pot ser que no hi tinguis traça. I la tercera, important: té valor per als altres? I això no vol dir que hagis d’estar curant malalties. 

Què vol dir?

— Que sents que té sentit per a algú més que tu. Pot ser qualsevol cosa: un menjador infantil, i sents que té sentit per a aquells nens que tu en tinguis cura i els donis menjar… el que sigui. 

Necessitem un propòsit.

— I ha d’estar fora de nosaltres mateixos. Si no, ens sentim insatisfets. Fixa’t, una de les coses que sabem que funciona per millorar l’estat anímic és fer exercici físic. I deixa'm dir una cosa controvertida. La idea que la teràpia és la resposta a tot és errònia.

Per què?

— Hi ha coses amb les quals la teràpia és fonamental, et pot salvar la vida. Especialment, si té a veure amb qüestions químiques del cervell. Però si el teu problema és que, en general, estàs insatisfet, és important que comencis a fer alguna cosa al respecte. I potser el primer que fas no et serveix de res, però podràs acabar trobant coses que sí que et satisfacin. 

Expliques un experiment que vas fer per reduir la dopamina: deixar les notícies.

— Era el 2017, passava molt de temps llegint, analitzant, comentant notícies. Era conscient de l’atracció dopaminèrgica, i vaig pensar: i si deixo de fer-ho durant un any?

I què va passar?

— Vaig veure que el món canviava poc. I també… com ho explicaria? Va ser com haver estat amb la casa a 27 graus cada dia. I després dir: per què tanta necessitat de calor? Exacte, ara llegeixo una mica, però no estic obsessionat. 

Hem de posar límits al que ens agrada.

— Totalment. I les xarxes són un exemple claríssim. T’ofereixen coses curtes, diferents, vas navegant esperant trobar coses millors. No permetis que es converteixin en la teva vida. És la dopamina, així que n'has de ser conscient.