Entre l'oblit i la persistència: com el cervell decideix què val la pena recordar

A cada instant, el nostre cervell rep una allau d’estímuls. Imatges, sons, sensacions corporals, emocions i pensaments fugaços envaeixen constantment la nostra ment. La majoria s’esvaeixen sense deixar rastre, mentre altres queden gravats amb una persistència sorprenent, fins al punt d’acompanyar-nos tota la vida. Per què recordem amb tanta claredat una conversa aparentment banal i, en canvi, oblidem fets que poden semblar importants?

Aquesta pregunta, que ha format part de la psicologia des de fa dècades, ha entrat en una nova fase gràcies a treballs recents que mostren que la memòria no és un procés passiu d’emmagatzematge, sinó una decisió activa i dinàmica regulada en el temps, que està inscrita en la biologia molecular de circuits cerebrals concrets. Un estudi publicat a Natureper investigadors de The Rockefeller University i del Memorial Sloan Kettering Cancer Center de Nova York, liderats per la neurocientífica Priya Rajasethupathy, mostra que el cervell utilitza “temporitzadors” interns per decidir què mereix ser recordat, un mecanisme que afavoreix la memòria i contribueix a construir la nostra identitat mental.

Tradicionalment, la recerca sobre la memòria s’ha centrat en l’hipocamp, una estructura del sistema límbic que se sap que és clau per a la formació dels records episòdics. Són els records d’experiències personals concretes, situades en un temps i un lloc determinats, i inclouen el context emocional on es van generar. També fa temps que se sap que les experiències noves activen conjunts específics de neurones i que, si les connexions neuronals que es formen es reforcen prou, el record es consolida i passa a l’escorça cerebral, on s’emmagatzema a llarg termini. Aquest model, però, no explica per què experiències aparentment molt semblants poden tenir destins tan diferents a la memòria.

Un procés gradual

La clau, com han demostrat Rajasethupathy i els seus col·laboradors, és que la consolidació dels records no és un esdeveniment puntual, sinó un procés gradual que passa per diverses etapes successives, cadascuna de les quals es troba sota un control temporal específic. Després d’una experiència, el cervell obre una primera finestra de pocs minuts, durant la qual el record és extremadament fràgil. Si l’experiència continua sent rellevant, és a dir, si estimula una emoció, si es repeteix o si implica una conseqüència important, s’activa un segon temporitzador que pot durar hores. Finalment, si el record “demostra” la seva utilitat, s’inicia un tercer període que pot estendre’s durant dies o setmanes. Cada etapa implica canvis moleculars diferents, com si el cervell sotmetés cada record a un escrutini abans de concedir-li estabilitat a llarg termini.

Un dels aspectes més innovadors d’aquest treball és el paper central del tàlem. Aquesta estructura cerebral, associada a l’atenció i a la regulació del llindar de consciència, rep la major part de la informació sensorial i motora i la distribueix a l’escorça cerebral. Aquesta recerca ha demostrat que aquests circuits, en lloc de limitar-se a transmetre informació, també participen en la selecció dels records que rebran el suport molecular escaient per consolidar-se.

A escala cel·lular, aquesta selecció es concreta en onades successives d’activació gènica. S’han identificat patrons globals d’expressió gènica seqüencials en les neurones implicades en l’establiment i la consolidació d’un record, que s’han anomenat “macroestats cel·lulars”. Els records que es consoliden travessen diverses d’aquestes etapes, mentre que els que s’obliden queden atrapats en les fases inicials.

Destaquen les proteïnes CAMTA1, TCF4 i ASH1L, que formen una cascada d’activacions ordenades en el temps que són essencials per a l’estabilització dels records. Quan algun d’aquests passos falla, el record no es consolida, la qual cosa estableix un vincle directe entre la biologia molecular i l’experiència subjectiva de recordar o oblidar. També posa de manifest la importància de la constitució genètica de cadascú en la capacitat de consolidar els records. Si alguna d’aquestes proteïnes presenta una eficiència de funcionament menor, als records els costa més consolidar-se.

Dormir per recordar

L’estudi també destaca el paper decisiu del son. Durant el son profund, els circuits talamocorticals mostren patrons d’activitat que faciliten el pas d’un macroestat molecular al següent. Dormir no és només deixar reposar el cervell, sinó proporcionar-li el context fisiològic necessari perquè aquests temporitzadors moleculars avancin, fet que subratlla la importància d’un son suficient i de qualitat.

Més enllà de les implicacions per als aprenentatges en qualsevol nivell educatiu, aquests resultats també conviden a repensar la relació entre memòria i identitat. Si el que recordem és fruit d’un procés de selecció actiu, influït per l’emoció, el context, la repetició i la sensació d’utilitat, la nostra autobiografia mental deixa de ser un reflex fidel del passat. El cervell no conserva tot el que hem viscut, sinó allò que ha considerat útil per orientar el nostre futur.