La manera d'explicar una història modela com la recordem

Imagineu que un amic us relata què va fer durant el cap de setmana, o que sou vosaltres qui ho expliqueu a alguna persona o que ho rememoreu per a vosaltres mateixos. Podríem fer-ho descrivint sobretot els detalls sensorials que vam experimentar, com per exemple el vent fresc, els colors del capvespre o l’aroma del cafè; o centrar-nos més aviat en els pensaments i emocions que ens va evocar l’experiència, com ara que ens vam sentir lliures, que vam rememorar somnis antics que teníem mig oblidats o que vam notar que alguna cosa havia canviat dins nostre. Tot i que les dues històries estarien narrant uns mateixos fets objectius, la manera com les presentem afecta completament com les recordarem després.

Un estudi recent liderat per la psicòloga Signy Sheldon de la universitat McGill al Quebec (Canadà), suggereix que aquesta diferència no és anecdòtica. La manera com expliquem o escoltem històries determina com el cervell les emmagatzema. Segons aquest treball, que ha estat publicat al Journal of Neuroscience, narrar una història viscuda posant l’èmfasi en els detalls sensorials o en els emocionals activa xarxes cerebrals diferents, i aquestes diferències influeixen en la retenció de la informació essencial de la història.

Per demostrar-ho, els investigadors van crear històries fictícies sobre situacions quotidianes, com anar de compres o viatjar, que compartien els mateixos esdeveniments centrals, i les van explicar a un grup de voluntaris. Malgrat que les històries eren les mateixes, a alguns voluntaris els hi van explicar afegint-hi detalls conceptuals, centrats en pensaments i emocions, i a altres els van afegir detalls perceptius, centrats en sensacions físiques, com ara sons, imatges, colors i olors. Mentre els dos grups de voluntaris escoltaven aquestes històries, els investigadors els van registrar l’activitat cerebral mitjançant imatges de ressonància magnètica funcional. I, posteriorment, van avaluar quanta informació havien recordat.

Els resultats van ser clars. Ambdós tipus de narració permetien recordar els esdeveniments centrals de les històries, però implicaven vies neuronals diferents. Quan la narració prioritza el contingut conceptual, s’activen xarxes neuronals relacionades amb la interpretació emocional i el processament simbòlic, especialment les connexions que hi ha entre l’hipocamp, que és l’àrea del cervell que gestiona la memòria, i l’anomenada xarxa neuronal per defecte, que s’encarrega principalment de coordinar els processos interns de pensament, com la introspecció, la memòria autobiogràfica i la divagació mental.

En canvi, les històries centrades en els detalls perceptius activen amb més intensitat les àrees sensorials del cervell, com l’escorça visual, l’auditiva i la somatosensorial, associades a la visió, l’oïda i la percepció tàctil respectivament, i les regions parietals i temporals, que estan implicades en la integració i la interpretació de les informacions sensorials per donar sentit i coherència al món que percebem. En altres paraules, el cervell sembla tenir dues vies de memòria per emmagatzemar els records, i la narrativa que fem servir per explicar als altres o per explicar-nos a nosaltres mateixos una història o un succés fa que s’activi una o l’altra.

Aplicacions en educació

Aquest descobriment no només amplia els coneixements que es tenien sobre els mecanismes neuronals de la memòria i els records, sinó que també té implicacions pràctiques per a l’educació, la comunicació i la vida quotidiana. Per exemple, si volem que algú recordi les emocions, les reflexions o el significat d’una història, convé utilitzar una narració conceptual. En canvi, si el que ens interessa és que recordi detalls visuals o sensorials, una narració rica en percepcions pot ser més eficaç. Aquesta idea pot transformar la manera com expliquem continguts a l’aula o narrem qualsevol succés; o com fem propostes noves per exemple en el camp del màrqueting o de la política. Un concepte abstracte es pot fer més comprensible si utilitzem metàfores emocionals, mentre que un contingut pràctic es pot presentar més centrat en experiències sensorials concretes.

Fins i tot hi podria haver diferències generacionals. Els autors d’aquest estudi suggereixen que les persones més grans tendeixen a activar més la via conceptual, mentre que els més joves poden inclinar-se cap a la via perceptiva. Això indica que adaptar l’estil de comunicació al receptor no és només una qüestió estètica, sinó que pot optimitzar la retenció de la informació.

En qualsevol cas, la memòria no l’hem de concebre com una càmera que grava la realitat, sinó com un pintor que decideix en cada cas què destacar d’aquesta realitat, com integrar els detalls i com reconstruir l’experiència. Ambdues vies són igualment vàlides, útils i complementàries. De fet, la combinació de les dues pot ser la manera més efectiva d’assegurar que una experiència es recordi amb intensitat i, alhora, amb significat. Això explica per què algunes històries queden gravades a la memòria amb una nitidesa gairebé sensorial, mentre que d’altres poden alterar el que som.