La senyora pateix i pateix tot el dia per si li ocupen el pis que es va comprar amb els estalvis de tota una vida. No hi ha dia que no encengui el televisor i no hi trobi imatges d’immobles destrossats, terribles violacions de la propietat privada. Els espantavelles ocupen bona part de la graella matinal. La senyora no veu, esclar, la perversió d’un sistema que especula amb l'habitatge, dominat per grans tenidors i fons voltor que fan impossible l’accés a un sostre digne, i que la fa servir a ella de peó per imposar un clima general en què els desnonaments no només són acceptables sinó que són del tot necessaris. Tant és que els “llançaments” siguin de famílies, de nens. La propietat és més sagrada que la compassió cap als desemparats, i posar-los al mateix sac que als aprofitats i dròpols fa més fàcil la seva deshumanització. O sigui que la por de la senyora és, en realitat, por de la pobresa, dels qui no tenen res. Si no tenen res, no poden perdre res i, per tant, podran arriscar molt més que qui té alguna cosa.
Però hi ha altres pors que tenallen l’existència de milions de persones en un dels llocs més segurs del món, amb més garanties i drets, amb més justícia i serveis públics. Tenim una sanitat que s’ha deteriorat des que va ser passada per la guillotina de les retallades (gràcies, senyors Mas i Mas-Colell, penso en vostès cada cop que la metgessa de capçalera em diu que no té cita fins d’aquí tres setmanes; tinguin-me per ressentida, si ho volen), però l’atenció segueix existint: quan hi ha una afecció greu, un indicador de perill per a la salut d’una persona, el sistema encara funciona. Amb llistes d’espera i tot, amb les pèssimes condicions en què treballen metges i infermeres, tot i això, encara podem sentir-nos segurs. Molts càncers que es detecten a temps ja no són una condemna a mort; moltes condicions que suposen un risc vital reben un seguiment que en redueix les conseqüències fins on arriba la ciència mèdica. I encara no depèn de tenir o no tenir diners per pagar la factura del tractament. I a pesar de tot, la por a emmalaltir o a envellir sembla una de les més presents en aquesta societat: les llibreries són plenes de llibres d’autoajuda sanitària dedicats a curar-nos en salut, amb propostes dietètiques d’allò més variades, llibres que semblen escrits per antics curanderos però amb tot de notes a peu de pàgina citant articles i investigacions universitàries que avalen les afirmacions de l’autor. Només que, en l’exemplar del costat, una altra nota a peu de pàgina d’un altre estudi d’una altra universitat demostra exactament el contrari que l’anterior. Sempre que veig persones que corren pel carrer em venen ganes de fer-los una pregunta: de què fugiu? Crec que de la malaltia, de la mort mateixa. Que no ho veieu que tard o d’hora us encalçarà? Que l’única venjança contra la nostra finitud és aprofitar el moment i escurar la vida fins al fons, com si no s’hagués d’acabar mai?
Poso aquests dos exemples, que m’han vingut al cap, però el catàleg de pors a Occident és gairebé infinit. I ens paralitza, ens fa dòcils i obedients. I callats. Llegeixo un llibre sobre testimonis de dones iranianes que es juguen la pell per defensar els seus drets, i tot d’una em sembla que els nostres temors de pa sucat amb oli són del tot ridículs. Persones que et diuen coses en privat que no gosen expressar mai en públic no perquè els puguin empresonar o torturar o penjar d’una grua sinó perquè els poden fer un comentari crític a Twitter o en qualsevol espai on s’ajunten els censors, també de pa sucat amb oli. Tota aquesta covardia d’on ens ve? Per què ens hem tornat tan conformistes, tan adaptats a la norma hegemònica i anem tots amb el ramat? Potser perquè la gran por a la sobirania individual, a l’emancipació tant del pensament com dels actes es fomenta amb tot de petites pors escampades cada dia amb insistència de pluja fina: als diaris, a les notícies, a les sèries i pel·lícules. Per tot arreu.
