Etologia

Els orangutans poden utilitzar eines tallants

Sense rebre cap entrenament, aquests grans simis són capaços de colpejar pedres i fer servir estris afilats per tallar objectes

El primatòleg George Schaller diu que quan mira un goril·la als ulls la diferència entre aquests animals i els humans s’esvaeix. En els grans simis (bonobos, ximpanzés, goril·les i orangutans) s’hi detecten, efectivament, moltes característiques humanes. Per això estudiar-los pot aportar informació sobre el procés evolutiu que van seguir els avantpassats que compartim amb ells fins a donar lloc als humans moderns. Això és el que fa la investigadora valenciana Alba Motes, de la Universitat de Tübingen, a Alemanya, que ha encapçalat un estudi sobre la capacitat d’utilitzar eines de pedra dels orangutans, publicat a la revista PLoS ONE.

Bastons i pedres

Per les capacitats cognitives de planificació i abstracció que requereix, l’ús i la fabricació d’eines és un dels comportaments que s’han estudiat més en els grans simis. La investigadora anglesa Jane Goodall es va adonar el 1960 que els ximpanzés de Tanzània construïen uns estris a base de lianes, a les quals arrencaven l’escorça i els pecíols, per extreure termites dels nius. El 1966 l’etòleg català Jordi Sabater Pi va descobrir que els ximpanzés de l’actual Guinea Equatorial fabricaven uns bastons, sempre del mateix material, forma i mida, amb un objectiu semblant. Més endavant, altres investigadors van veure que els ximpanzés utilitzaven pedres per esberlar la closca d’alguns fruits i menjar-se’n l’interior.

Cargando
No hay anuncios

“Fins i tot les eines de pedra més antigues que coneixem estan fetes amb molta habilitat, i per això s’ha proposat que aquest coneixement deu venir de comportaments previs”, explica Motes. “El que volíem era aportar informació sobre aquests comportaments”, afegeix. Els orangutans, tal com devien fer alguns dels nostres avantpassats, viuen als arbres i, a diferència dels ximpanzés, no utilitzen pedres. Per tant, no tenen experiència ni entrenament amb aquest material. “Però què passa quan un homínid que viu als arbres troba pedres?”, es va preguntar la investigadora.

Per esbrinar-ho, els científics van conduir una sèrie d’experiments amb orangutans en captivitat al zoo de Kristiansand, a Noruega. Primer, sense donar-los cap tipus d’informació, els van proporcionar pedres. Els orangutans les van agafar i van donar cops a les parets i a terra. Més endavant, si se’ls mostrava la possibilitat de picar les pedres les unes contra les altres, repetien el procediment i, en alguns casos, a conseqüència dels cops es generaven trossos esmolats de pedra que els animals no utilitzaven. En canvi, quan els investigadors els van donar directament eines de pedra esmolades, alguns orangutans les van fer servir per tallar una pell que amagava una recompensa en forma de menjar. Per tant, una de les conclusions del treball és que aquests simis mostren espontàniament dos dels requisits per a l’emergència d’una tecnologia lítica: colpegen pedres i reconeixen els trossos de pedres amb vores esmolades com a eines de tall. El que no van aconseguir va ser completar la seqüència de colpejar pedres, obtenir trossos esmolats i utilitzar-los. Els va faltar reconèixer el producte dels cops com una eina. “Els grans simis modifiquen objectes, però no tallen instruments de pedra. Ara bé, experiments com aquest mostren que tenen aquesta capacitat”, valora Montserrat Colell, psicobiòloga de la Universitat de Barcelona que no ha participat en l’estudi.

Cargando
No hay anuncios

La clau cultural

Arran dels descobriments de Goodall i Sabater Pi als anys seixanta, el 1972 ja s’havia fet un experiment semblant amb orangutans. En aquell cas, després d’un entrenament els simis van completar tota la seqüència de producció i ús d’eines de pedra. El 2012, un bonobo anomenat Kanzi va mostrar en un centre dels Estats Units la mateixa capacitat. També estava molt entrenat. L’estudi encapçalat per Motes és el primer que explora sistemàticament l’habilitat de fer i utilitzar eines en orangutans no entrenats, cosa que, per comparació amb els estudis anteriors, ofereix una conclusió interessant: potser l’ingredient clau en el sorgiment de la tecnologia lítica que va permetre als nostres avantpassats accedir a nous recursos alimentaris i materials és la cultura, és a dir, la capacitat d’incorporar comportaments per observació, comportaments que no estan dictats per la genètica ni el pur instint. I això, tal com van demostrar als anys quaranta els investigadors japonesos Kisaburo Tokuda i Junichiro Itani, els primats també ho poden desenvolupar. La pregunta que encara queda oberta, doncs, és quina guspira cal per convertir un acte fortuït com l’escissió d’un tros de pedra esmolat en un comportament sostingut capaç de canviar el destí de tot un llinatge.