La barbaritat d’arraconar l'evolució a l'educació secundària

Que el 61% dels alumnes catalans acabin l’ensenyament obligatori sense haver treballat l’evolució no és una dada anecdòtica. És un símptoma estructural. El currículum vigent no inclou l’evolució a primària i la situa a 4t d’ESO com a optativa. Això equival, en la pràctica, a convertir en prescindible el marc conceptual que dona sentit a tota la biologia. I això és, senzillament, una barbaritat intel·lectual.

L’evolució no és un contingut més dins la biologia. És la seva arquitectura profunda. Des de Charles Darwin fins a la síntesi moderna que integra genètica, desenvolupament i selecció natural, la biologia ha deixat de ser una descripció d’éssers vius per convertir-se en una ciència històrica i explicativa. L’origen comú dels organismes, la diversificació de la vida, la variació genètica, la deriva, l’adaptació o l’especiació no són capítols independents: formen part d’un únic relat coherent.

Sense evolució, la biodiversitat és un inventari. Amb evolució, és una història. És la història de la vida, nosaltres inclosos.

En les darreres dècades, la biologia evolutiva ha experimentat un desenvolupament extraordinari. La genòmica comparada permet reconstruir arbres filogenètics amb una precisió impensable fa només trenta anys. L’estudi de variants víriques es basa en principis evolutius, o no recordem ja les variants del SARS-CoV-2 que hi va haver en la pandèmia de covid-19? La resistència als antibiòtics és un fenomen evolutiu. La medicina personalitzada, la conservació d’espècies amenaçades o la millora genètica de cultius davant la sequera també ho són. Catalunya, a més, disposa de grups de recerca capdavanters en genètica de poblacions, evolució molecular i biomedicina evolutiva. Resulta paradoxal que un país amb excel·lència científica en aquest àmbit decideixi diluir-ne l’ensenyament bàsic.

En la majoria de sistemes educatius del nostre entorn europeu, l’evolució constitueix un eix estructural del currículum de ciències des de les etapes inicials. No és una qüestió ideològica, sinó científica: l’evolució és el marc que articula els continguts. Que a Catalunya esdevingui marginal o optativa no ens situa a l’avantguarda pedagògica, sinó en una posició difícilment explicable des del punt de vista acadèmic i pedagògic.

Encara més greu és la pràctica absència d’evolució molecular en l’educació obligatòria. Avui sabem que comparar seqüències d’ADN permet estimar temps de divergència entre espècies i comprendre l’origen de noves funcions biològiques. Aquestes eines conceptuals són part de la cultura científica contemporània. No introduir-les, ni tan sols de manera adaptada, és formar generacions amb una biologia incompleta.

A diferència del que sovint es creu, l’evolució no és una teoria del progrés. No hi ha direcció predeterminada ni millora inevitable. La selecció natural és oportunista: actua sobre la variació existent i afavoreix allò que funciona en un context determinat. Entendre això és profundament formatiu, perquè ens vacuna contra lectures teleològiques i contra usos ideològics que han pretès justificar desigualtats, supremacismes o racisme invocant una suposada “llei natural”. L’evolució ens fa ser més modestos, com a població i com a espècie.

L’evolució no és només una teoria biològica. És també una manera d’entendre el temps, la transformació i la contingència. Ha influït en la filosofia, en l’antropologia, en la manera com ens pensem com a espècie. Excloure-la del centre del currículum no empobreix només la formació científica: empobreix la cultura general. Sense evolució, la pregunta “què som?” queda desconnectada de la pregunta “d’on venim?”.

Treure l’evolució del centre del currículum no és només una decisió acadèmica aberrant. És una decisió amb conseqüències culturals. Sense evolució, es debilita la capacitat de pensar en termes de canvi, contingència i complexitat. Es reforcen visions essencialistes del món. Es perd una eina intel·lectual fonamental per comprendre què som i d’on venim.

El currículum ha volgut prioritzar competències transversals. Però les competències sense estructures conceptuals sòlides esdevenen habilitats buides. No es pot desenvolupar pensament crític real sense comprendre els grans marcs explicatius del coneixement científic. Aprendre a “treballar en equip” o a “resoldre problemes” no substitueix entendre els fonaments de la vida i de la seva diversitat.

En un moment en què la desinformació científica circula amb facilitat i en què reapareixen discursos anticientífics disfressats d’opinió personal, relegar l’evolució del currículum és també un error de responsabilitat pública. Comprendre com funciona el canvi biològic ajuda a distingir evidència de creença, dades de dogma. No és només una qüestió acadèmica: és una eina de ciutadania crítica.

El debat no és tècnic ni corporatiu. No és una reivindicació d’especialistes. És una qüestió de coherència intel·lectual. Un sistema educatiu que dilueix el principi unificador de la biologia transmet el missatge que els fonaments poden ser secundaris. I quan els fonaments es tornen optatius, el coneixement esdevé superficial. Recuperar l’evolució al centre del currículum no és un caprici acadèmic: és una exigència de rigor. En un país que vol basar el seu futur en el coneixement, arraconar l’evolució no és una modernització pedagògica. És una contradicció. I les contradiccions, en educació, es paguen a llarg termini.