L’escola catalana s’ha oblidat de Darwin

“En biologia res no té sentit si no és a la llum de l’evolució”. Aquest és el títol d’un influent article que el biòleg evolucionista Theodosius Dobzhansky va publicar el 1973 a la revista American Biology Teacher. La frase va fer fortuna instantàniament, i encara avui és citada per molts autors, sobretot amb relació a l’ensenyament. I és que les estructures i processos biològics només s’expliquen com a fruit d’un procés evolutiu modulat per la selecció natural, tal com va establir el naturalista britànic Charles Darwin fa 166 anys. Per això l’ensenyament de l’evolució es considera un aspecte clau de l’aprenentatge escolar.

I per aquest motiu sobta tant el contrast que es dona a les escoles catalanes, on majoritàriament l’evolució no s’ensenya. Com pot ser? D’una banda, el terme evolució no apareix ni una sola vegada al currículum (el temari) de primària, contràriament a allò que passa als països del nostre entorn. L'escola catalana deixa l’evolució per a l'ESO. I aquí ve el tret al peu: resulta que el currículum oficial situa l’ensenyament de l’evolució dins l’assignatura de biologia de 4t d’ESO, que és una assignatura... optativa! Segons dades del departament d’Educació, només el 39% dels alumnes dels centres públics de Catalunya trien aquesta signatura. I això equival a dir que el 61% dels alumnes catalans –si més no en els centres públics– acaben el seu ensenyament obligatori sense haver treballat l’evolució. Hi pot haver excepcions, ja que els docents tenen marge de maniobra i poden decidir incloure l’evolució en diversos moments, però, en general, és així a la majoria de centres educatius, segons manifesten els mateixos docents.  

Aquesta situació és especialment sagnant si tenim en compte la importància del concepte. Sense copsar l’evolució mitjançant la selecció natural és difícil entendre el món on vivim.  D’on ve l’espècie humana? Què són els fòssils? Com podem explicar l’existència de vuit milions d’espècies al nostre planeta? Aquesta immensa diversitat s’explica per una història evolutiva de 3.500 milions d’anys, i on es produeix un doble joc fascinant: d’una banda, l’ADN es replica a si mateix gràcies a un procés molt eficient, però que no és perfecte i presenta errades a l’atzar, que són la font d’on raja la diversitat genètica. D’altra banda, sobre aquesta diversitat hi actua el procés conegut com a selecció natural: les variants genètiques més eficients o més ben adaptades acabaran predominant a la llarga en una població degut, bàsicament, que els individus portadors es reprodueixen més que els altres.

Si no s'entén bé aquest procés, aquest joc entre l’atzar i la necessitat, és fàcil caure en tot d’equívocs. Alguns estan tan arrelats que han esdevingut veritables icones culturals, com la famosa seqüència mico-humà que tots hem vist dibuixada mil cops, i que fa pensar en la idea d’evolució com a procés de millora o progrés. Però l’evolució biològica no té un propòsit ni una direcció. Tampoc és un procés lineal que mena sempre a un augment de complexitat. La selecció natural és oportunista, millora l’adaptació ara i aquí dels organismes, siguin els tigres o les paparres, els humans o els cucs intestinals. Considerar aquest procés en termes de “progrés” no té sentit.

La llista de trampes conceptuals que amenacen la comprensió de l’evolució biològica és força llarga. Els alumnes tendeixen a pensar que els animals evolucionen perquè així han decidit fer-ho, en resposta a una necessitat. És una manera de raonar espontània, anomenada teleologisme, que l’ús que fem del llenguatge reforça. I que és del tot incorrecta. També hi ha una preocupant tendència a confondre genètica i cultura, per exemple amb la reiteració del suposat “ADN Barça”, una idea absurda, però que ha fet fortuna als mitjans esportius i que apareix contínuament. Per acabar-ho de complicar, en aquests conceptes erronis s’hi barreja la llarga ombra de l'anomenat darwinisme docial, una doctrina nefasta que no sorgeix de la biologia sinó del pensament sociològic i econòmic del segle XIX, i que ha buscat justificar el poder, el racisme o l’explotació dins la nostra espècie com a resultat d’una suposada llei natural, que en la seva formulació extrema seria la llei del més fort. Tot plegat es tracta d’idees equívoques, però que formen part del substrat cultural en què vivim i que, poc o molt, incorporem de manera inconscient.

Donat que la llista de tòpics i inexactituds és llarga, des de la didàctica s’insisteix a treballar l’evolució ja a primària, i a fer-ho aviat. Com abans els alumnes incorporin idees apropiades sobre l’evolució, més petita serà la motxilla de conceptes desencertats. Des de la Universitat de Boston, per exemple, la professora Deborah Kelemen ha desenvolupat diversos models senzills d’organismes que canvien a mesura que ho fa l’entorn. Són propostes entenedores per als infants que demostren que els mecanismes evolutius bàsics es poden copsar ja als 9 o 10 anys.

A Catalunya, però, som als antípodes. El fet que el currículum actual, que és del 2022, ignori i arraconi l’evolució és una anomalia que caldria corregir urgentment. Primer, perquè desconèixer els conceptes evolutius deixa les persones en una situació vulnerable davant dels fakes, els curanderos, les ideologies supremacistes o les visions màgiques del món. Però, en segon lloc, perquè els nostres alumnes tenen dret a conèixer els fonaments de la vida en aquest planeta. Que és com dir que tenen dret a entendre el món on viuen.