Quan el Sàhara era un paradís verd i fèrtil

Investigador del departament d’arqueologia i història de l’art de la Universitat Nacional de Seül (Corea del Sud)Hi va haver un temps en què el Sàhara era verd. Hi havia extensos llacs, hi habitaven hipopòtams i girafes, i grans poblacions humanes de pescadors feinejaven a les vores dels aqüífers a la recerca d’aliment. El període humit africà o del Sàhara verd va ser una època, fa entre 11.000 i 4.000 anys, en què es van registrar unes precipitacions considerablement superiors a les actuals als dos terços més septentrionals de l’Àfrica.

Durant aquest període, la vegetació del Sàhara va ser d’allò més diversa i incloïa espècies que actualment se solen veure als marges de les selves tropicals, juntament amb plantes adaptades al desert. Era un ecosistema molt productiu i previsible en què, segons sembla, els caçadors recol·lectors vivien temps de bonança.

Però aquestes condicions contrasten de manera molt acusada amb el clima actual de l’Àfrica septentrional. Avui dia, el Sàhara és el desert càlid més extens del món. Està situat en latituds subtropicals dominades per dorsals baromètriques (zones elongades d’altes pressions), que fan que la pressió atmosfèrica a la superfície de la Terra sigui més elevada que als voltants. Aquestes dorsals impedeixen que l’aire humit penetri terra endins.

La transformació en desert

Es creu que les grans diferències que hi ha entre fa 10.000 anys i l’actualitat són, en gran part, degudes als canvis en les condicions orbitals de la Terra: les oscil·lacions del planeta respecte del seu eix i respecte de la seva òrbita al voltant del Sol.

Aquest període humit es va acabar de manera erràtica. En algunes zones del nord de l’Àfrica, la transició d’un clima humit a un d’àrid es va produir lentament; en d’altres, sembla que va ser abrupta. Doncs bé, aquest patró no s’ajusta al que caldria esperar de canvis en les condicions orbitals, atès que aquestes modificacions són lentes i lineals.

La teoria sobre aquesta transformació que té més acceptació afirma que la pèrdua de vegetació al territori va fer que es reflectís una quantitat més gran de llum a la superfície terrestre (un procés conegut com a albedo) i això va contribuir a crear la dorsal d’altes pressions que domina el Sàhara en l’actualitat. ¿Però què va provocar la pèrdua de vegetació en un primer moment? No se sap del cert. Tot i això, un article que he publicat recentment aporta proves que les zones en què el Sàhara es va desertitzar ràpidament coincideixen amb les zones on van aparèixer per primera vegada els animals domèstics. En aquell període, als llocs on hi ha proves per demostrar-ho, s’observa que la vegetació passa d’estar formada per praderies a estar-ho per matollars arbustius. La vegetació arbustiva és la predominant en l’actualitat als ecosistemes del Sàhara i el Mediterrani i té uns efectes d’albedo considerablement superiors als de les praderies herbàcies.

Procés iniciat pels humans

Si la meva hipòtesi és correcta, els agents inicials de la desertització van ser els humans, que van posar en marxa un procés que es va estendre per tot el territori per un efecte cascada fins que la regió va traspassar un llindar ecològic. Aquest procés es va combinar amb els canvis orbitals per empènyer els ecosistemes fins al límit.

Hi ha un problema a l’hora de comprovar la meva hipòtesi: els conjunts de dades són escassos. Amb prou feines s’emprenen projectes que combinin la recerca ecològica i arqueològica al nord de l’Àfrica. Tot i això, hi ha un gran nombre de comparacions ben contrastades basades en dades prehistòriques i històriques d’arreu del món. S’ha documentat que els primers agricultors i ramaders del neolític de l’Europa septentrional, la Xina i el sud-oest d’Àsia van desforestar considerablement el seu medi.

En el cas de l’Àsia oriental, es creu que poblacions de pastors nòmades van explotar de manera intensiva les pastures d’aquell territori fa 6.000 anys, fins al punt que van reduir l’evapotranspiració (el procés que possibilita la formació de núvols) de les praderies. Això va afeblir les precipitacions que es produïen durant els monsons. Les seves pràctiques de crema i desbrossament no tenien precedents i van desencadenar alteracions significatives de la relació entre la Terra i l’atmosfera mesurables segles després de la seva irrupció.

A Nova Zelanda i l’Amèrica del Nord es van produir dinàmiques similars per la introducció dels animals domèstics en establir-s’hi els primers europeus durant la dècada del 1800, tot i que, en aquests casos, els ecòlegs històrics van documentar i quantificar aquestes dinàmiques.

L’ecologia de la por

La crema de terrenys s’ha practicat des de fa milions d’anys. Els humans han habitat als paratges del Vell Món des de fa més d’un milió d’anys, i els herbívors salvatges, des de fa més de 20 milions d’anys. Així mateix, els canvis climàtics induïts per l’òrbita són tan antics com els sistemes climàtics de la Terra.

Què va fer que el cas del Sàhara fos diferent, doncs? Una teoria anomenada ecologia de la por ens pot fer servei en aquest debat. Els ecòlegs s’han adonat que el comportament dels animals depredadors cap a les seves preses té un impacte significatiu sobre els processos que es produeixen al territori. A tall d’exemple, els cérvols eviten passar gaire temps en paratges oberts perquè allà es converteixen en objectius fàcils per als depredadors (éssers humans inclosos).

Si l’amenaça de la depredació desapareix, les preses es comporten de manera diferent. Hi ha qui sosté que al Parc Nacional de Yellowstone l’absència de depredadors ha canviat els hàbits dels herbívors que s’alimenten de pastures. Les preses se sentien més còmodes pasturant al llarg de les vores exposades dels rius, cosa que va incrementar l’erosió en aquelles zones. La reintroducció de llops a l’ecosistema va canviar aquesta dinàmica per complet i els boscos es van regenerar en uns quants anys. Se sap que les alteracions en l’ecologia de la por desencadenen canvis substancials en els processos que es produeixen en un paratge.

Tal vegada la introducció de bestiar al Sàhara va tenir un efecte semblant. La crema de vegetació té una història profunda als llocs del Sàhara que s’han estudiat. Però la principal diferència entre la crema preneolítica i la postneolítica és que es va alterar l’ecologia de la por.

La majoria d’herbívors eviten els paratges que s’han cremat, no només perquè hi ha una quantitat relativament escassa de recursos alimentaris, sinó també per l’exposició als depredadors. Els paratges socarrats comporten riscos elevats i recompenses minses.

Però quan els humans els hi condueixen, els animals domèstics no estan subjectes a les mateixes dinàmiques relacionals entre depredadors i preses. Se’ls pot menar cap a zones acabades de cremar on seleccionaran preferentment la vegetació herbàcia i deixaran intacta la vegetació arbustiva. Al llarg del període posterior de regeneració del territori, la vegetació arbustiva, que és menys apetitosa, creixerà més de pressa que les suculentes pastures herbàcies. D’aquesta manera, el territori haurà traspassat un llindar.

Es pot argumentar que els pastors del Sàhara van canviar l’ecologia de la por a la zona, cosa que, alhora, va afavorir la vegetació arbustiva en detriment de l’herbàcia en alguns indrets. De retruc, això va potenciar l’albedo i la producció de pols i va accelerar l’acabament del període humit africà.

He posat aquesta hipòtesi a prova correlacionant la introducció primerenca de bestiar a la regió i els seus efectes, però cal investigar la qüestió amb més detall des de la perspectiva de la paleoecologia. Si es provés la veracitat de la hipòtesi, aquesta teoria explicaria per què la transició d’unes condicions humides a unes d’àrides al nord de l’Àfrica es va produir a clapes.