El proper diagnòstic mèdic potser us el farà la intel·ligència artificial

Quan d'aquí uns anys mirem enrere i valorem quin ha sigut l’avenç tecnocientífic més important del primer quart del segle XXI, és molt possible que el guanyador sigui l’arribada de la intel·ligència artificial a totes les llars. De ser una tecnologia d’utilitat exclusiva en certes àrees de la ciència, ha passat, amb l’aparició dels LLC (models de llenguatge extensos, per les sigles en anglès) i la intel·ligència artificial generativa, a convertir-se en una eina que una gran part de la població usa diàriament, a vegades fins i tot sense ser-ne conscient.

I això tot just està començant. Mentre debatem els bons i els mals usos de la tecnologia, que en té molts dels dos tipus, la IA va infiltrant-se en tots els racons de les nostres vides. La medicina és una de les disciplines on pot ser més disruptiva, sobretot a l’hora de millorar els diagnòstics, tant pel que fa a la rapidesa com a la precisió i l’eficàcia. Com pot ser que un ordinador es pugui comparar a l’ull clínic d’un metge amb dècades d’experiència? La clau és que la IA és més bona que nosaltres a l’hora d’extreure patrons comuns presents en grans quantitats de dades, un procés molt implicat en com arribem a la conclusió que una persona té una malaltia.

Per exemple, en els darrers anys s’han anat entrenant i refinant diversos algoritmes perquè puguin reconèixer lesions canceroses en estadis inicials, que és quan els tractaments poden ser més efectius. Usant el material que els metges tenen disponible per a cada pacient (analítiques, imatges, biòpsies...), més les immenses bases de dades de casos que existeixen en línia, la IA pot detectar tumors precoçment en malalts que encara no tenen símptomes o tot just comencen a patir-los, i fer un pronòstic força acurat de les probabilitats de supervivència, fins i tot de la possibilitat que el càncer retorni després del tractament. Molts d’aquests algoritmes encara s’han de validar i testar en poblacions més àmplies, però altres ja es comencen a provar als hospitals.

També en salut mental

¿Podria ajudar també la IA en patologies més complicades de detectar, com les relacionades amb la salut mental? Aquesta mena de malalties tradicionalment les hem deixat força de banda. Ens costa parlar-ne i encara arrosseguen un estigma que fa que molts dels que passen per una situació relacionada amb el tema optin per amagar-ho. Però el seu impacte social és immens: fins a un 25% dels adults (i un 10% dels nens) podrien patir actualment un problema de salut mental. L’error de base potser rau en el fet que separem la salut mental de la física, com si fossin dues coses diferents, quan sabem que el cervell i el cos són parts d’una mateixa unitat, no entitats independents.

Per això és interessant l’ús de la IA que proposa un article publicat recentment a Nature Medicinepel grup dirigit pels doctors Matthew Engelhard i Jonathan Posner, de la Universitat Duke, a Carolina del Nord (Estats Units). Descriuen una manera no ja de diagnosticar, sinó de predir problemes de salut mental en adolescents aprofitant precisament les capacitats d’un model de xarxa neuronal artificial (un tipus d’aprenentatge automàtic de la IA que s’inspira en com treballa el nostre cervell) per detectar patrons.

Els investigadors van utilitzar qüestionaris psicosocials, històries clíniques i imatges dels cervells de més d’onze mil nens per entrenar aquesta IA. El resultat va ser un algoritme que podia anticipar quins dels voluntaris entraria al grup d’alt risc de malaltia mental en menys d’un any. De tots els paràmetres que computava el programa, el més relacionat amb aquest perill eren els trastorns del son, fins i tot més que tenir historial de problemes similars a la família. Això vol dir que un cop l’algoritme estigui validat i exposat a una biblioteca més àmplia de dades, es podria aplicar de rutina a tots els adolescents per pronosticar quins poden tenir més probabilitats de desenvolupar aquesta mena de malalties per poder-hi intervenir a temps i així evitar-les.

Però potser l’observació més interessant sobre la capacitat diagnòstica de la IA ve d’un estudi publicat pel grup del doctor Stefan Herzog a la revista PNAS fa uns mesos, que demostrava que com funcionen millor els algoritmes és ajudant els metges a l’hora de fer el diagnòstic, no substituint-los: usant milers de casos reals, de malalties de tots els tipus, van veure que la combinació d’humans i màquines l’encertava més que qualsevol dels dos per separat. Per tant, l’algoritme que permeti diagnosticar malalties no hauria de ser mai una eina independent ni dirigida a l’usuari, sinó que hauria d’anar acompanyada sempre de la supervisió d’un professional.

Aquesta màxima s’hauria d’aplicar a tots els usos de la IA que s'apliquen actualment, també en els processos creatius. Utilitzar la IA com a eina ens pot permetre arribar a llocs on sols no ens atreviríem a anar, però prendre-la com a alternativa ràpida i barata a la contribució humana al coneixement i la cultura només ens portarà a un pou sense fons de mediocritat i ignorància.