Els traumes infantils podrien accelerar l'envelliment
Un estudi relaciona l’estrès a la infància amb canvis biològics en edats avançades
Tothom que hagi llegit Oliver Twist deu haver quedat esparverat al veure les condicions en què vivien molts nens al segle XIX. Però no cal recórrer a Dickens per adonar-se que encara no hem solucionat el problema del patiment infantil: el 10% dels nens del planeta han de treballar i mil milions viuen en situació de pobresa. Malgrat que se sap que tot el que passa durant els primers anys de vida pot afectar la salut a llarg termini, no coneixem bé l’abast de l’impacte que té. Un article publicat recentment a la revista Aging Cell aporta noves dades i proposa que els traumes infantils alteren l’ADN, i això podria fer que s’envellís més ràpidament.
Mesurar l’envelliment
No existeix cap sistema que ens permeti mesurar amb exactitud el grau d’envelliment d’una persona. Una cosa és l’edat cronològica, el nombre d’anys que han passat des del naixement, i l’altra la biològica, que depèn de la velocitat a la qual degeneren els teixits de cadascú, i que és la que al final acaba definint la qualitat de vida de la gent gran. Dos individus que hagin nascut el mateix dia tindran la mateixa edat cronològica, però potser un envelliment “real” diferent, de manera que un podria estar globalment més sa que l’altre. Quantificar aquesta edat biològica seria útil per diagnosticar o anticipar problemes relacionats amb el pas del temps i actuar preventivament per garantir una vellesa més saludable a qui estigui pitjor.
El més semblant a un marcador de l’envelliment és l’anomenat rellotge epigenètic, un test que mesura les modificacions químiques específiques que pateix l’ADN amb l’edat. N’hi ha diverses versions, però no tothom està d’acord que siguin prou exactes o, menys encara, que prediguin realment l’aparició de malalties associades a la vellesa i l’esperança de vida. De moment, però, és l’eina que més ens aproxima al concepte d’edat biològica.
Els traumes a l’ADN
Un grup de científics dirigit pel doctor Parminder Raina, de la McMaster University d’Ontario, al Canadà, va fer servir aquest rellotge per relacionar les experiències negatives patides durant la infància i la velocitat de l’envelliment dels teixits. Els investigadors van aprofitar les dades recollides pel CLSA (sigles del Canadian Longitudinal Study on Aging, l’estudi longitudinal d’envelliment del Canadà), que inclou diverses anàlisis de sang fetes al llarg del temps a unes 1.500 persones que ara tenen una mitjana de 63 anys. Van extreure l’ADN d’aquestes mostres i en van mesurar els canvis epigenètics amb dos mètodes diferents, el GrimAge i el PhenoAge. Llavors van comparar-los amb informació sobre la infància dels donants, en especial amb els fets que impliquen diversos graus d’estrès, com el divorci dels progenitors, els abusos sexuals, l’abandonament, conviure amb algú amb problemes mentals o l’exposició a violència intrafamiliar, que són els traumes que se solen veure amb més freqüència.
Els resultats de l’estudi mostren que els que de petits havien patit episodis més traumàtics tenien més canvis epigenètics relacionats amb l’envelliment que els que els pertocava per la seva edat cronològica, especialment en els casos d’haver viscut la separació dels pares o un abús emocional. Curiosament, aquesta associació només es veia amb el GrimAge, però no amb el PhenoAge, fet que suggeriria que potser l’envelliment que mesuren aquests rellotges encara no és prou acurat.
Protegir els infants
De totes maneres, l’estudi aconsegueix relacionar l’estrès infantil amb certs canvis epigenètics que s’observen a la vellesa, tot i que no està del tot clar que això vulgui dir que els nens que han tingut una infantesa difícil envelleixen més ràpid o pitjor. Caldrien millors marcadors per estar-ne segurs, però també una selecció més àmplia que abastés una població més variada. El fet que calgui fer un seguiment dels voluntaris al llarg de diverses dècades i comparar-ne mostres de sang en diversos moments fa que aquests estudis siguin particularment difícils de dur a terme.
Sigui com sigui, aquest article reforça la idea, àmpliament acceptada, que el que passa durant la infància té un impacte directe sobre el benestar de les persones quan són grans, i no només des del punt de vista psicològic, sinó que pot arribar a deixar una empremta mesurable a l’ADN. De fet, un altre estudi recent, fet als Països Baixos i publicat a la revista Scientific Reports, trobava una associació entre la pobresa de la mare durant l’embaràs i la morfologia del cervell dels nens quan tenien deu anys: els que provenien d’entorns pobres tenien l’amígdala més petita i menys substància blanca, cosa que es correlacionava amb pitjors resultats a l’escola.
Tot això indica que les situacions adverses durant els primers anys de vida (fins i tot abans de néixer) tenen un impacte a diversos nivells en el desenvolupament físic de les persones, que es podria traduir fins i tot en una acceleració de l’envelliment i les malalties associades. És per això que protegir els més joves té una importància vital per a tota societat, no tan sols pels motius obvis de justícia i igualtat, sinó també per millorar la salut de la futura població adulta.
