En principi, concebem el món de la ciència com una comunitat on es construeix el saber, que circula principalment a l’interior d’institucions en el que podríem entendre com un circuit gairebé tancat. Però ni l’activitat científica té valor sense transcendir a la vida social, ni la societat contemporània suporta no tenir informació sobre els avenços de la ciència. Aquesta transmissió requereix una explicació, una contextualització, una escenificació, tots ells procediments propis de la divulgació.
La divulgació científica és un gènere literari i artístic que, amb amenitat i rigor, estén, propaga, recrea, reconstrueix i recontextualitza -discursivament i culturalment- el coneixement amb diferents nivells de comprensió en funció del públic a qui es dirigeix. Per aconseguir-ho, utilitza totes les narratives de la transmissió informativa i cultural, des de la literatura fins a la museologia, amb tots els suports que permeten les diverses arts i tecnologies de la informació i la comunicació: conferències, llibres, diaris, ràdio, televisió, teatre, cinema, webs, blogs, xarxes socials, exposicions i museus. Tots els gèneres que ens brinda la comunicació són adequats, encara que uns requereixin més complexitat que uns altres. Novel·la, poesia, assaig, reportatge, entrevista, documental, obra teatral, pel·lícula, fotografia, infografia, joc interactiu... Tots són vehicles aptes per a la divulgació científica, que pot prendre la forma d’una biografia, d’una obra de ciència-ficció, d’una tertúlia radiofònica, d’una peça de teatre, d’un relat històric, o fins i tot d’una novel·la policíaca, sense oblidar un article o una simple piulada.
Tots els camins poden ser recorreguts útils, però sempre tenint en compte que saber i explicar no són el mateix. Precisament, divulgar és l’art d’explicar el saber: la trobada entre dos mons.