Educació

Inma Pastor-Gosálbez: "La universitat continua sent un espai masculinitzat"

Directora de l’Observatori de la Igualtat de la Universitat Rovira i Virgili

7 min
Inma Pastor-Gosálbez.

"Hi ha un negacionisme de la desigualtat molt acusat entre els alumnes", diu Inma Pastor-Gosálbez, professora titular de sociologia de la Universitat Rovira i Virgili i directora de l’Observatori de la Igualtat de la mateixa institució. "S’ho prenen personalment, com si els diguéssim que en són responsables —afegeix—, i fins i tot han arribat a boicotejar algunes sessions".

Conjuntament amb Anna Pérez Quintana, professora de la Facultat d’Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic i directora de la Unitat d’Igualtat de la mateixa universitat, Pastor-Gosálbez va coordinar l’estudi El biaix de gènere en el reclutament, la promoció i la retenció del personal a les universitats, promogut per la Xarxa Vives d'Universitats i publicat a finals del 2023. Aquest informe posa de manifest que tot i que hi ha més estudiants dones que estudiants homes, només el 30% de la recerca està dirigida per dones, i que els homes acaparen els alts càrrecs i els òrgans de govern.

El treball constata un fet que es produeix des de fa temps: hi ha certs estudis amb més dones i certs estudis amb més homes.

— Ho anomenem segregació de les titulacions universitàries, i és un fenomen que també es detecta al mercat laboral. S’ha de dir que aquesta segregació canvia al llarg de la història. Hi ha professions que s'han feminitzat i d'altres que continuen masculinitzades. La medicina, per exemple, i, en general, tot l'àmbit de les ciències de la salut, s'ha feminitzat, però altres titulacions, com les enginyeries i les vinculades a la tecnologia, no ho han fet. Tot el que té a veure amb educació i serveis socials està molt feminitzat. I n’hi ha d’altres, com les ciències socials, en les quals hi ha una situació raonablement paritària.

Quines són les causes d’aquesta segregació?

— Ho expliquem per dos factors clau. D'una banda, la societat funciona amb rols assignats de manera diferenciada a homes i dones, i això es reprodueix dins de la universitat. De l’altra, hi ha un factor relacionat amb les dinàmiques de les professions associades a determinades titulacions. L'enginyeria, per exemple, és una professió que tendeix a exercir-se en l'àmbit privat. Per tant, la regulació de les condicions de treball com el salari és la pròpia de l'àmbit privat, amb una negociació individual. Després hi ha altres professions exercides en gran mesura sota el paraigua de l'exercici públic i, per tant, les condicions de treball estan molt regulades.

Aquesta diferència de regulació decanta homes i dones?

— No és una cosa gaire racional, sinó més aviat intuïtiva, però les noies saben que en professions regulades perdran menys perquè, per exemple, no s’hauran de discutir pel salari. Aquestes condicions són "més còmodes" per fer compatible un altre àmbit de la vida que encara recau sobre les dones. D'alguna manera, les dones projecten en la seva decisió d'estudis el que pot arribar a passar en l'espai laboral.

A la universitat hi estudien més dones que homes.

— Pel que fa a l'alumnat, la situació és d’equilibri, tot i que hi ha una mica més de dones. És un espai paritari que reconfigura com era la universitat als anys setanta, amb majoria d’estudiants masculins. S’ha de destacar que les noies tenen molt clar que la formació universitària és un impuls. Els estudis universitaris protegeixen més les dones que els homes, perquè l'atur de les dones sempre és més elevat.

Com és la situació al professorat?

— Encara és un espai masculinitzat, sobretot quan es tenen en compte totes les categories i titulacions. Hi ha una incorporació progressivament creixent de dones en les primeres categories d'accés a la universitat, però encara és un espai on pels homes és més fàcil quedar-se, promocionar i arribar als nivells superiors de la carrera professional universitària.

Per tant, als nivells superiors com el de catedràtic encara hi ha majoria masculina.

— Hi ha el que anomenem una bretxa, sí, entre homes i dones. Hi ha realment pocs espais en què hi hagi paritat. La universitat continua sent un espai masculinitzat, sobretot en el rang dels catedràtics, que és l’últim escalafó de la carrera professional, i en els espais d’investigadors principals de grups de recerca, coordinadors, directors, etc.

Aquesta bretxa, per tant, també afecta els òrgans de decisió de les universitats.

— La universitat és un espai de presa de decisió col·lectiva, perquè hi ha molts òrgans col·lectius, però els representants últims d’aquests òrgans encara són majoritàriament homes: rectors, degans, directors de departament. Hi ha parts d'aquests espais col·lectius de gestió i organització que s'han anat feminitzant, perquè cada vegada hi ha més dones que entren a la universitat i, per tant, comencen a participar d'aquests espais com a secretàries de departament, vicedeganes, responsables d'ensenyaments, etc., però no encara amb el percentatge que tocaria.

En els estudis més masculinitzats de quins percentatges estem parlant?

— A les escoles d'enginyeria el percentatge de professores és molt baix. El percentatge d'alumnes dones és, com a molt, del 25%, i el conjunt del professorat femení està al voltant del 20%. Aquestes titulacions han de fer feina perquè, si no, es produeix un coneixement que no està tenint en compte la realitat de les dones. Ens hem d'assegurar que això no estigui generant també un biaix en el coneixement que generen.

Als estudis més feminitzats també hi ha aquesta bretxa?

— Excepte a l'escola d'infermeria, en la qual hi ha un 90% de dones i, per tant, són elles que assumeixen aquestes responsabilitats, sí. Encara que hi hagi una quantitat mínima d'homes, com passa a les facultats d'educació, els pocs homes que hi ha sí que participen i assumeixen responsabilitats com deganats, direccions de grups de recerca i càtedres. La xifra de dones catedràtiques al conjunt d’Espanya és del 20%. I això no ha variat des de fa 20 anys.

Per què no? No funcionen les polítiques d’igualtat que s’han fet?

— Des de la llei d'igualtat del 2007, que va ser molt important, fa més de quinze anys que s’impulsen polítiques d’igualtat de manera institucional. S'estan fent coses, però en l'àmbit de la universitat toquen principalment la sensibilització i l’organització dels espais formals com, per exemple, que hi hagi paritat en tribunals. I això són passos endavant, però que no modifiquen estructuralment la dinàmica d'una carrera professional. La desigualtat entre homes i dones no és que passi en un moment de la vida d'una manera concreta i que sigui fàcilment identificable i es pugui erradicar. La desigualtat hi és en les relacions quotidianes, les relacions laborals, les relacions formals i les informals i, per tant, passa a cada moment de la vida.

I aquesta omnipresència de la desigualtat la fa més difícil de detectar.

— Les dinàmiques que tenen un biaix de gènere no són fàcilment identificables. De vegades s'han identificat i s'han proposat mesures positives concretes, i ràpidament tothom ha posat el crit al cel. Però realment n’hi ha molt poques. En cap moment hi ha cap decisió que beneficiï particularment les dones. I quan s'ha proposat de triar més dones amb igualtat de mèrits que els homes, tothom sospita i diu que s’intenten colar dones per la porta del darrere, quan no és veritat. Fa molts anys que tenim identificat que els currículums de les dones són molt bons, sobretot els de les que aspiren a catedràtiques o investigadores principals. No és un problema de no tenir mèrits. Les dinàmiques van més enllà i afecten, primer, que hi hagi la voluntat de presentar-se i, després, que es promogui una dona.

Quines conseqüències té això?

— Condiciona molt. Les dones arriben a catedràtiques, però triguen més anys que els homes. Per tant, no són qüestions que tenen a veure amb els mèrits ni amb la feina que fan les dones, sinó amb el reconeixement per part dels altres, amb el valor que els altres donen a les aportacions que fan les dones a la ciència. I, és clar, això és molt difícil d'erradicar amb una decisió, una mesura concreta o fins i tot amb un programa d'igualtat.

Com s’ha de fer, doncs?

— El primer pas és acceptar que existeix aquesta realitat de la desigualtat, que sembla una cosa molt evident, però a la pràctica ens trobem que encara hi ha molta resistència, especialment per part dels homes, a reconèixer que a la universitat les dones ens trobem amb més barreres que ells. I això és molt curiós, perquè quan hem fet enquestes, les dones comparteixen l’opinió que han tingut barreres al llarg de la seva carrera i, en canvi, l'opinió dels homes, en general, és que les dones no tenen barreres, que no tenen dificultats i que si no arriben més lluny és perquè no tenen mèrits. Per tant, si partim d'un diagnòstic tan diferent, és difícil que es concretin accions per tirar endavant.

Però hi ha dades objectives sobre la desigualtat.

— Per això sempre diem que és imprescindible tenir informació. Si no tenim diagnòstics compartits, si no tenim dades que mostrin la realitat i que la puguem evidenciar, la tendència general és pensar que la desigualtat no existeix, que només afecta molt poques dones i que ja està tot aconseguit. Necessitem dades desagregades per sexe per recollir quina és la realitat de les dones i en què es concreta la desigualtat.

A l’estudi es proposen mesures que haurien d’adoptar les universitats per revertir la situació. Destaqui’n dues.

— És molt fàcil dir que s’està a favor de la igualtat. Diem que tenim una universitat feminista, però després, a la pràctica, això s'ha de concretar. No ha de ser només una paraula bonica. I aquí veiem que falta compromís. Les universitats han de fer-ne un objectiu, assumir que és un repte. Com a organització han d'impulsar iniciatives per aconseguir un espai en què homes i dones, professionalment però també des del punt de vista vivencial, puguin desenvolupar la seva carrera en igualtat de condicions.

I l’altra?

— L'altre gran repte és el de la masculinització i feminització de les titulacions. Si els espais en què eduquem els nois i les noies i els convertim en professionals són espais que elles no estan compartint, el futur professional que projectaran estarà molt esbiaixat. I el que tenim clar, per tots els estudis que s’han fet, és que allà on homes i dones comparteixen l'espai, les dinàmiques evolucionen més ràpidament tant en base a les necessitats i interessos de les dones com als dels homes. Per tant, hi ha la necessitat que la universitat en tot el seu conjunt estigui participada de manera equilibrada per homes i dones, de manera que els reptes específics de les dones es puguin superar. En aquest sentit, l’assetjament n’és un de molt clar.

Van sortint casos, sí...

— A més, ara estem vivint un moment en què s'està qüestionant que són una realitat. Però les dades són indiscutibles. L’assetjament sempre es produeix per part dels homes contra les dones. Per tant, aquesta és una realitat que afecta específicament les dones i que s'ha de tenir present a l'hora de configurar els espais i les decisions que es prenen. Si ho obviem, si no tenim prou dones en un ensenyament que siguin capaces d'evidenciar-ho i de posar-ho al centre, la realitat no canviarà.

stats