Jordi Vilamitjana guanya per segon cop el Premi Bonmatí de periodisme

GironaJa el va guanyar fa divuit anys i ahir, potser per confirmar la seva majoria d'edat com a articulista eminent, va tornar-hi amb un text que, per sobre de tot, és un cant d'amor a Girona: 'No em dugueu enlloc més'. Als cinquanta-sis anys, l'escriptor i professor Jordi Vilamitjana s'ha convertit en el primer ésser humà que ha obtingut dues vegades el Premi Manuel Bonmatí de periodisme, atorgat pel Rotary Club. L'article guanyador, publicat fa tres setmanes al Diari de Girona, és una bona mostra de les seves dots narratives i poètiques, de la seva capacitat per descriure i transmetre sentiments. "Des del pla de Girona, les postes de sol són espectaculars [...] La bellesa de l'espectacle rau en la brevetat i en l'absoluta irrepetibilitat de cada instant. Totes les postes s'assemblen, però cap és igual", afirma abans de recordar que en certa ocasió, mentre feia classe als alumnes més grans de literatura de l'Institut de Santa Eugènia, van interrompre la lliçó per contemplar-ne una de tanta bellesa que convidava a picar de mans.

Article emotiu i sincer

Bon observador de la realitat, crític i combatiu entre els crítics i combatius, Vilamitjana ofereix en l'article guanyador una visió íntima i profunda de la ciutat, però també d'ell mateix. No només ressegueix la geografia física i humana de Girona en un text concís i emotiu, ni tampoc es limita a exhibir virtuts periodístiques i literàries que el fan sobradament mereixedor del Bonmatí, sinó que de la primera a la darrera línia traspua sinceritat. "No em dugueu enlloc més", insisteix en diverses ocasions, abans de preguntar-se, de forma retòrica: "On podria ser més feliç?".

Amor i malenconia

L'article del 'Diari de Girona', fàcilment localitzable a la xarxa, mereix ser llegit i rellegit amb atenció. Per si algú encara en té dubtes, reproduïm aquí el darrer paràgraf, amarat d'amor i malenconia: "No vull allunyar-me d'aquesta terra. No vull morir. Encara no. Deixeu que tornin les pluges; deixeu-me-les gaudir. Deixeu-me sentir el batec de les gotes contra les teules, la cortina d'aigua arran de finestra, l'aquositat dels sorolls des del llit estant. Hi ha gent a qui la pluja fa nosa, però jo voldria que cada setmana plogués per respirar profundament l'olor de terra molla. Deixeu que torni el fred que talla dels dies de tramuntana; deixeu-me'l gaudir en un recés assolellat. No em dugueu enlloc més; deixeu-me a Girona envoltat d'amics i d'una vida senzilla. Gairebé no aspiro a res més que a fer perdurables en aquest indret, aquesta vida migrada, aquesta salut precària i aquests dies de novembre en trànsit constant de la nostàlgia a la il·lusió; de la joia a la tristesa".