Josep Peñuelas: “Hi ha consciència ambiental, però costa passar de les paraules als fets”

L’ecòleg figuerenc Josep Peñuelas és el primer català que guanya el Premi Ramon Margalef d’Ecologia, que atorga la Generalitat i que distingeix els millors investigadors del món en ecologia i medi ambient. Peñuelas és autor de diversos llibres i centenars d’articles de divulgació científica, i és un dels investigadors més citats. Treballa per demostrar l’evidència del canvi climàtic i del canvi global i per descobrir els mecanismes ecofisiològics lligats al carboni i a l’oxigen en la distribució de les espècies, entre d’altres.

¿Estius com aquest són proves fefaents del canvi climàtic?

I tant, i cada vegada n’hi haurà més. Onades de calor com la del 2003 a França o la del 2010 a Rússia, que també va ser molt forta. Aquests fenòmens extrems, que abans eren cada 10 o 15 anys, si el món s’escalfa aquests 1 o 2 graus més, els models ens diuen que seran cada 2 o 3 anys. Serà un desastre per a la nostra societat, que no està adaptada a aquests fenòmens extrems de calor i sequera en uns indrets i d’inundacions en d’altres.

Som a temps d’aturar-ho?

Sí, hem de maldar per fer-ho. A la Cimera de París sobre el canvi climàtic es va dictaminar que no ens havíem d’escalfar més de dos graus. Però som animals que treballem a terminis massa curts i no tenim present el que pot passar d’aquí 10, 15 o 20 anys. És difícil intentar canviar aquesta societat nostra però ens hauríem d’adonar que hem de canviar en l’ús dels recursos i de l’energia. Des de la comunitat científica i tecnològica estem mirant de trobar eines que ens ajudin a retirar el diòxid de carboni i els gasos hivernacle que els humans generem cada vegada més, que van a l’atmosfera i que gairebé segur que estan en la base de l’escalfament global i de tots aquests processos meteorològics extrems.

¿L’escalfament avança tal com estava previst o va més de pressa?

Va bastant segons el que estava previst, i el que no va és a millor. Teníem l’esperança que tot això estigués una mica equivocat, però no. I jo no sóc alarmista, eh. Però es tracta de veure que cada vegada ens escalfem més i així ho indiquen els registres. Els investigadors estem una miqueta espantats en veure que això va de debò i que, a més, fins ara, no hem tingut un escalfament més gran gràcies a la biosfera, que ha sigut capaç de retirar de l’atmosfera la meitat del que els humans hi aboquem. Però això té un límit. Les plantes han crescut més, tenim un món més verd, i gràcies a això s’ha anat absorbint el diòxid de carboni. Però arriba un moment que ja no poden créixer més plantes, perquè els falta llum, aigua o nutrients. Veiem com aquesta capacitat d’embornal que tenia la biosfera, tot i que segueix augmentant, no ho fa a la mateixa velocitat que abans.

Vostè no és alarmista, però ¿és pessimista o optimista?

No vull quedar com un alarmista perquè crec que això ho solucionarem. Cada vegada som més conscients i espero que siguem capaços de deixar de malmetre els combustibles fòssils, d’usar fonts alternatives, i que, per altra banda, siguem capaços de desenvolupar eines i tecnologies que treguin de l’atmosfera aquest excés de gasos hivernacle. Espero que ho puguem fer en 15, 10 o menys anys, de manera que no tinguem aquests problemes que segur que tindrem si no ho fem. Tot indica que ens portaria a estius, no com aquest, sinó encara més càlids, amb sequeres més fortes, inundacions i fenòmens extrems que creen tants problemes com les migracions i els desastres. No és només una qüestió de biologia o d’investigació, tot això té unes repercussions socials i econòmiques que la comunitat mundial ha de considerar.

El decreixement sostenible és el camí?

El decreixement és un terme que pot semblar pejoratiu i no compartit per la majoria. Jo crec que hem de procurar millorar el benestar de tots plegats, però sí, hem d’entendre que podríem ser perfectament feliços vivint amb molt menys i gaudint molt més del que tenim. Però la manera com funcionen els grans lobis i els centres de poder és just el contrari del que sembla que hauria de ser. És molt difícil lluitar contra això perquè la mateixa física i la termodinàmica porta que es generin aquestes asimetries. Hem de lluitar perquè no sigui així. Els humans ens considerem molt intel·ligents però ens deixem portar per la física i la biologia més primitiva, i el comportament més reptilià. Ens falta el pas més important, passar de les paraules als fets, i això costarà una mica més.

¿Creu que progressem adequadament per fer aquest pas?

Anem a millor, l’altre dia vaig veure que els xinesos i els americans han firmat el tractat del canvi climàtic. La Xina no pot fer altra cosa que adonar-se’n. S’ha desenvolupat i ha crescut molt econòmicament, però es va oblidar que això tenia unes conseqüències en el medi ambient i ara tenen un problema de salut ambiental extraordinari. Com que són intel·ligents se n’estan adonant i s’estan conscienciant. És fonamental que països com la Xina i l’Índia, que són ara els que consumeixen recursos de manera accelerada, en siguin conscients i ho facin una mica més racionalment del que ho hem fet fins ara nosaltres. Si no és així, no podran ni respirar l’aire de les ciutats on viuen. Aviat arribarà el moment que la Terra ens forçarà, a ells i a nosaltres, a prendre decisions molt més cares, doloroses i difícils si no ho fem ara de manera progressiva, que seria el més intel·ligent.

El premi porta el nom de Ramon Margalef i vostè va ser alumne seu.

Aquest l’he rebut amb més il·lusió que cap altre perquè és en honor a en Ramon Margalef, una persona absolutament sàvia i profundament bona, no n’he conegut mai cap com ell. La major part dels investigadors som gent normal, que treballa i fa la seva feina tan bé com pot, però aquest senyor era diferent, realment sobresortia. M’ha honorat i satisfet enormement pel fet de ser el primer català que el rep -fins ara només l’havien rebut americans i anglesos-, però sobretot pel record del que va ser el meu mestre estimat.