El passat del Collell: quan el santuari era un internat

GironaA mig camí entre el Pla de l’Estany i la Garrotxa, i envoltat per boscos, s’aixeca l’immens santuari de Santa Maria del Collell a Sant Ferriol, amb una llarga història que es remunta a èpoques medievals i que amaga milers de secrets entre les pedres i els monumentals edificis. Alguns capítols els van escriure els milers d’interns que entre el 1939 i el 1998 van estudiar a l’actual casa de colònies, allunyats de les seves famílies i sota la tutela d’un grup de capellans que es van encarregar de la seva educació durant la seva transició de nens a homes. Alguns hi van arribar amb només 6 anys i la majoria s’hi quedava fins als 15 o 16. Entre els alumnes, destaca l’actual president de la Generalitat, Carles Puigdemont, o l’historiador Jaume Sobrequés.

“Era molt dur, recordo molta soledat i tristor. La meva família venia cada tres setmanes i es feia molt llarg”, recorda l’escriptor i periodista Rafel Nadal, que va estudiar al Collell amb tres dels seus germans: en Quim (exalcalde i exconseller), en Jordi i en Manel. Eren els anys 60, en plena dictadura franquista, quan encara hi havia molta probresa i molt poques oportunitats de rebre una bona educació.

1.100 pessetes al mes

En aquella època, el Collell era de les millors escoles de Catalunya i hi anaven a estudiar els fills de les famílies que s’ho podien permetre -l’any 64 cada alumne pagava 1.100 pessetes al mes-, però també nanos que no es portaven bé i que les famílies ja no sabien què fer-ne perquè els havien expulsat de les escoles més pròximes.

“Venia gent de totes bandes: de Barcelona, Lleida, Tarragona… i els de fora solien ser els més castigats; però els de Girona, la majoria, hi anaven perquè era una bona escola”, apunta l’escriptor. També hi havia una part dels alumnes que rebien classes a canvi de treballar i que hi arribaven per recomanació de capellans o autoritats. Eren els anomenats fàmuls, fills de famílies que no podien pagar l’escola i que feien tot tipus de feines: netejar les habitacions dels capellans, buidar orinals, fer llits, preparar i servir els àpats, rentar la roba, escombrar, fregar…

“Treballàvem set dies a la setmana, però llavors era una sort, perquè a casa no n’hi havia ni per menjar i era l’única oportunitat per poder estudiar”, rememora Vicente Jiménez, que va ser un dels fàmuls entre el 1963 i el 1968, quan només tenia 12 anys, juntament amb el seu germà petit, en Francesc, que hi va entrar amb 9. Tots dos eren fills d’una parella de Còrdova que havia arribat a Girona als anys 50 i que malvivien a les barraques de Montjuïc.

Una oportunitat

“Sempre estarem agraïts al Collell, perquè ens van donar una oportunitat, l’únic retret és que alguns anys el centre va cobrar pels alumnes becats, però nosaltres no vam notar la diferència i havíem de treballar igual”, lamenten alguns exfàmuls, que malgrat tot només recorden els bons moments i les aventures viscudes.

“Vosaltres rai! A la nostra època sí que era dur!”, diuen Joan Prat i Llorenç Gener, que hi van estudiar entre el 1945 i el 1952. Ara, amb els 80 i 81 anys que tenen, expliquen: “Nosaltres ens quedàvem tres mesos sols, la família llavors no podia venir, no hi havia diners per a res, i aquí hi havia un ambient molt tancat, amb molt de control i ens feien treballar de valent”, expliquen.

La bata diferent

A més, durant aquests anys hi havia moltes diferències entre els interns i els fàmuls, i anaven amb bates diferents o jugaven en camps separats, “era molt discriminatori”, asseguren. “Després de parlar amb alguns de nosaltres, el bisbe Juvany, cap al 1964, va aplicar molts canvis per igualar les nostres condicions”, detalla Joan Mascarreras, alumne entre el 63 i el 69 i un dels que s’hi va reunir. “Jo vaig ser l’últim fàmul”, afirma orgullós Francesc Jiménez, a qui coneixien com “la mascota” perquè era el més petit del grup.

El 1969 la direcció del Collel, encapçalada per Jaume Reixach, va començar una sèrie de reformes que incloïen la supressió d’aquesta figura. Els alumnes ja no havien de resar i anar a missa cada dia, i era obligatori que els pares anessin a buscar els fills almenys un cop al mes. I cap als 70 va arribar una autèntica revolució: l’admissió de professores i noies internes. Després d’una progressiva davallada d’alumnes, el 1998, el centre va tancar les portes per sempre, deixant enrere un model d’internat que avui dia costa d’imaginar.