PEDRO ZARRALUKI: “Si de camí al Tibet passes per l’Empordà ja no et cal anar-hi, et quedes aquí”

Autor de Todo eso que tanto nos gusta, la gran novel·la sobre Camallera (i sobre el món), Pedro Zarraluki (Barcelona, 1954) resideix al poble empordanès de manera intermitent des de fa uns 12 anys.

Com és que va ambientar tota una novel·la a Camallera?

La idea era un pare que vol fugir al Tibet, però només arriba a l’Empordà. Això diu molt de la idea mítica de l’Empordà que tenim a Barcelona. Si passes per l’Empordà ja no et cal anar al Tibet, et quedes aquí, que hi estàs molt bé. Faig la novel·la del gandul i l’ambiento on sóc. A Barcelona treballo al Salambó, un cafè que tenim amb un soci de tota la vida i l’agent literària Carmen Balcells. Estic dos mesos allà i dos a Camallera, escrivint.

El Bar Lluís (estanc, quiosc, taxi i gairebé estació de tren) hi té molt protagonisme.

Sí. A més, quan al Bar Lluís canvien el taxi Mercedes perquè es casa la filla, l’Esther, em donen la idea per acabar la novel·la. Ella em va dir després: “Pedro, com és que hi ha gent que em diu Maria?”, que és el nom que té la filla del propietari del bar a la novel·la. Els personatges, però, són imaginaris. En Fèlix (en Lluís era el sogre), el propietari, em va explicar que portava sovint al taxi en Terenci Moix, que tenia casa a Ventalló. Quan estava molt malalt li va demanar que li portés a Barcelona dos bustos romans que pesaven una barbaritat.

Els barcelonins de l’Empordà feu pinya.

Jo i la meva dona venim aquí a desconnectar. L’Empordà té un perill: si comences a fer vida social és igual que Barcelona. Jo em tanco a escriure en una habitació de dalt. Ara porto deu dies aquí de vacances i només hem anat a un sopar amb el dissenyador Jorge Pensi.

Quan comença la visió mítica de l’Empordà?

Ve de lluny. No ho tinc clar. Josep Pla va convertir l’Empordà en un espai amb força literària. Molts anys enrere, ja es va mitificar perquè era un lloc remot i de difícil accés, una mica com anar a Eivissa. És una terra molt rica, molt italiana. Itàlia és el meu país fetitxe. D’aquesta zona en diuen la petita Toscana. I aquí la costa és molt més bonica.

Quins atractius més hi troba?

L’Empordà és ric en tot. I és qualitat. Els tomàquets són tomàquets. Ahir vam anar a la Pilar de Foixà, que fa uns embotits boníssims. La carnisseria de Bàscara. A Camallera tenim en Marc Gou, que ha reformat una antiquíssima botiga de queviures i és un important majorista. També tenim la millor coca del món; ara bé, ells fan la que fan. Si no l’encarregues, has de fer cua i tenir sort. Un dia érem allà, implorant que ningú s’emportés les poques coques que quedaven i algú va dir: “Aquí només teniu dos tipus de pa: l’encara no ha sortit i el ja s’ha acabat”. Això diu molt del caràcter empordanès.

El caràcter també el veu italià?

No. Aquí és més tancat, però entranyable. Sempre ets un nouvingut, encara que hi portis vint anys. Els primers dies que em quedava entre setmana em deien: que no vas a Barcelona?

Cada vegada hi ha més professionals liberals que treballen des d’aquí.

Sí, també conec força gent que s’hi ha quedat a viure. Molta gent de Barcelona amb casa a l’Empordà tenen la idea de jubilar-se aquí. Jo també.

La vida interior dels seus personatges, però, transcendeix el decorat i l’ambient.

Sóc força teatral, necessito tancar personatges molt diferents en un lloc petit per obligar-los a relacionar-se. Per això també he ambientat una novel·la a Cabrera i una altra en una casa del Gironès.

L’Empordà és cosmopolita, però també guarda les essències de la catalanitat. Com ho contempla un escriptor català que escriu en castellà?

Jo parlo barceloní més que català. Vaig començar a parlar el català a les Canàries, a la mili, perquè teníem un pis llogat amb una colla de catalans. Jo feia que em corregissin. Havia deixat filologia i anava a les famoses tertúlies de José María Carandell. Jo era jovenet i li vaig caure bé. Vaig conèixer Goytisolo, Marsé... Em sento molt còmode vivint aquí i escrivint en castellà, que és la llengua que es parlava a casa (el meu pare és madrileny i la meva dona també) i amb què em vaig educar. Els meus fills són totalment bilingües, si escrivissin, serien lliures d’escollir i possiblement ho farien en català. Jo em sento català.

Si no el conviden a la Fira de Frankfurt com a autor català, s’ofèn?

Sí, jo em vaig ofendre. Si el convidat és el català, no, però si és Catalunya, sí, perquè sóc català. Steiner deia que a Europa canvia el paisatge, la llengua... i passa també a dins de Catalunya. Aquesta varietat és la riquesa i també la condemna d’Europa, perquè genera conflictes. Però malgrat tot, la barreja m’estimula.

Un personatge del llibre diu que calen “més idees i més desordre”. ¿Anem cap aquí amb el procés català?

Sóc partidari que es faci la consulta del 9-N per una qüestió de democràcia elemental. És raonable i no és discutible. Ara bé, també estic convençut que no s’arribarà a la independència. Es pactarà una altra adhesió, cosa que anirà bé.

Li agradaria ser traduït al català?

Sí. Arribaria a més lectors. Hi ha persones acostumades a llegir gairebé sempre en català i potser els resultaria més còmode.

El seu nou llibre de contes, Te espero dentro, m’ha fet pensar en John Cheever o Alice Munro.

Gràcies. M’adono que en el conte sóc molt de cultura nord-americana. La tradició del conte americana és txekhoviana, i no practiquen gaire el conte kafkià i borgià. M’he tornat molt realista.

Què escriu ara?

Estic arrencant una novel·la ambientada al Barri Gòtic de Barcelona.