PERE SOLER: “Vaig estar a punt d’eliminar el correu En què em deien que havia guanyat”

És el primer gironí i el segon català (després de Jordi Chias, que l’ha guanyat en dues ocasions) que s’emporta el Wildlife Photographer of the Year, el premi més prestigiós del món de la fotografia de natura, que convoquen la BBC i el Museu d’Història Natural de Londres. Va guanyar en la categoria de fotografia aèria -és el primer any que es convoca- amb L’art de les algues, una fotografia presa al Parc Natural de la Badia de Cadis i que es pot veure a la dreta d’aquestes línies. Per a Pere Soler (Castellfollit de la Roca, 1961), la fotografia de natura és una afició que l’ajuda a portar millor les cabòries quotidianes de la seva feina.

Com va començar la seva afició per la fotografia de natura?

Ve de lluny, amb el primer sou em vaig comprar una càmera. D’altra banda, sempre he sigut molt aficionat a l’esport i fa uns anys, anant en bici, vaig patir un accident. Un home de 83 anys, que no podia conduir perquè portava crosses, va atropellar un grup de cinc ciclistes i jo era al mig. No es va aturar, tot i que després el van trobar. Ja porto tres operacions al maluc i m’han posat una pròtesi. Entre això i que amb l’esclat de la crisi la meva feina de vegades té moments molt complicats, vaig aprofundir en la fotografia, que és una vàlvula d’escapament molt important per a mi.

Coneixia aquest concurs?

Fa uns anys, era de vacances amb la família a Astúries i plovia. A Oviedo, per buscar aixopluc, vam entrar en una exposició del Wildlife Photographer of the Year. Em van semblar unes fotos increïbles i vaig dir a la família: “¿Us imagineu que un dia hi hagi una foto meva aquí?”

Enhorabona, perquè ho ha aconseguit.

Entre premis i mencions, aquest és el 41è que rebo. Moltes vegades havia dit a companys que canviaria tot el que havia guanyat fins ara per una sola menció al Wildlife. Sortir al llibre que es publica cada any, sopar sota el dinosaure [del Museu d’Història Natural de Londres], xerrar sota l’escultura de Darwin, cosa que només fan els guanyadors... Era un somni.

Quan va saber que havia guanyat què va pensar?

Vaig estar a punt d’eliminar el correu en què em comunicaven que havia guanyat. Feia set anys que m’hi presentava, i cada any t’envien un correu agraint la participació, amb un codi perquè puguis comprar el llibre amb un 40% de descompte. Però abaixant el cursor vaig veure alguna cosa diferent. Fins i tot vaig anar a un traductor per assegurar-me que havia guanyat! Aquell dia no vaig poder continuar treballant de l’emoció. Vaig passar cinc mesos molt putes perquè estàs obligat a guardar un silenci absolut sobre el premi; si no, et desqualifiquen. Ho sabien la família i algun amic que no té relació amb la fotografia.

Expliqui la foto guanyadora.

Per proximitat, el que més he fotografiat són els aiguamolls andalusos, a Huelva i Cadis. Hi vaig anar a finals de maig, principis de juny, d’un any extremadament càlid, i vaig tenir la sort de trobar uns colors fantàstics. Allà s’hi sol anar a finals d’hivern a buscar el puzle de verds. El pilot em va dir que no ho havia vist mai així. Hi vam estar dues hores. Quan li vaig ensenyar la foto, em va dir: “Ja la tens”.

Quina importància té el pilot en la foto aèria?

Molta, i més si tens la sort que al pilot li agrada la fotografia, com és el cas d’en Hans [el pilot amb qui vola sempre a Andalusia]. En la composició no hi pinta res, però, tècnicament, una tercera part del mèrit de la foto és seu, aproximadament. A Islàndia també conec molt el pilot amb qui volo.

Volen a gaire altura?

De 700 metres a 300 i amb l’avioneta en perpendicular. Normalment porto dos objectius: un 24-70 mm i un 70-200 mm.

Quins són els següents projectes?

Em queda un viatge per tancar la sèrie d’Islàndia. També vull fer l’Àfrica d’oest a est. Ja tinc tots els punts buscats, tenim avioneta i vindrà en Hans de pilot. Només falta tancar el pressupost, però ja el tancarem. I també tinc un projecte a Andalusia, però aquest no te’l puc explicar.

Com escull els projectes?

Des de l’aire busques la riquesa de colors, els ocells, espais que estiguin poc o gens humanitzats, i que no estiguin gaire matxacats fotogràficament.