GironaTranscorreguda una temporada dominada sobretot per talents femenins –fet que òbviament no representa cap inconvenient–, sembla que últimament les veus masculines tornen a aparèixer a l'Auditori de Girona. Pensem en les recents presències de Rufus Wainwright, Jorge Drexler o, de casa, Eduard Canimas i Smoking Bambino. L''alter ego' del prolífic Esteve Saguer va demostrar, aquest divendres, que no es pot plantejar l'escena gironina sense ell.
Després de creuar gairebé una dècada en un profitós registre d''indie' folk urbà, en l'estela d'un José González, el penúltim treball, 'The spark', ja anunciava canvis atmosfèrics en la concepció estilística de Smoking Bambino. Res, però, ens feia sospitar una inflexió tan radical com la que vam poder testimoniar divendres a la sala de cambra de L'Auditori. El nou llarga durada de Bambino, encara no disponible a les plataformes internàutiques, navega com un corsari cap a territoris jazzístics de 'crooners', inspirat en bons models com són –innegablement– Tom Waits, Nick Cave, Richard Hawley o, fins i tot, Sinatra. Recolzat per una bellíssima banda, amb piano, contrabaix i vents, els arranjaments sonen substancials, no decoratius, i recorden a estones la millor etapa dels Marlango, amb un rerefons cabaret pop i de tant en tant importants desplegaments rítmics. El disc s'anomena enginyosament 'Storm and drunk', títol que rescata de forma descarada el romanticisme (Sturm und Drang) però encunyant-li un continent irònic i més contemporani.
Bambino segueix quiet i sobri a l'escenari (menys quan, alliberat de la guitarra, protagonitza unes amenes ballarugues), somrient però comunicant poc. Mentrestant, les cançons –que són al final el més important– resulten menys torturades i existencialistes, tot i que l'element trobadoresc i la preponderància temàtica de l'amor segueixen vigents. I, s'ha de dir, Esteve Saguer demostra àmpliament que no cal ser nadiu per redactar o cantar bé en anglès. El seu domini idiomàtic no és gens inferior al vocal ni al seu nivell excels amb la guitarra. Personalment, seguim preferint les escales que fa amb la clàssica, sol a l'escenari, exposant-nos a la virginitat, en el millor segment de la nit. Però explorar nous territoris en lloc de repetir és un anhel legítim per a qualsevol artista amb ambició.
Per tot plegat, Smoking Bambino segueix no només a la primera divisió, sinó marcadament a l'avantguarda del que es cou musicalment a Girona. Només no ho veu (ni ho escolta) qui no vol.