Joan Ferran reincideix. La figura més entremaliada del socialisme i qui -segons els seus detractors dins i fora del PSC- més dur ha lluitat per allunyar-lo de la centralitat, ha tornat a les llibreries tan carregat d'intenció com sempre. Fa uns dies que és als aparadors El quadrienni dels bàrbars. Dietari subjectiu d'una legislatura . Aquí, el diputat repassa sense manies ni distincions companys de partit, socis de Govern i rivals polítics.
El llibre, que dimecres es presenta, evidencia fins a quin punt els darrers anys -i singularment el final de legislatura- han estat tensos al carrer Nicaragua i també en les relacions amb el PSOE. Menys per a Montilla i per a Iceta, n'hi ha per a tots.
Qui surt més malparat és el sector més catalanista del partit, que ara intenta condicionar el debat intern i fins i tot postular per tornar al pont de comandament de què el va començar a apartar el congrés de Sitges de 1994. El diputat barceloní els fa culpables de la derrota de Montilla tot i que, segons ell, el llibre "no és una venjança".
Ferran, nascut el 1951 i que va arribar al PSC des de l'extrema esquerra i l'anarquisme ( Genial era el seu àlies durant els anys que va passar a la Model), és fidel al seu estil, que ell mateix ha definit com "més aviat contundent i directe i potser no en la línia d'altres diputats que són més de reflexió". "Jo sóc més de combat i picabaralla", ha afirmat. Al llibre es vanta de les bronques amb "el nen" Oriol Pujol Ferrusola, que li han costat algun toc d'alerta del secretari d'organització José Zaragoza, de qui lamenta el seu sionisme i admiració pel laborisme anglès.
Ferran, que des de la federació de Barcelona del partit -va liderar-la fins al 2009- havia protagonitzat enfrontaments memorables amb Pasqual i Ernest Maragall, explica ara que un dels motius per triar Montilla candidat va ser que ni ERC ni ICV-EUiA volien que seguís el pare del primer tripartit.
D'entre els socis, els ecosocialistes reben patacades menors. A ERC sí que li cauen bufes a dojo: "Estan tan nerviosos que han de mirar-se cada dia l'entrecuix per convèncer-se que tenen el que cal tenir. Penós, són la pura expressió de la puerilitat política, [...] són la rehòstia, uns immadurs i uns suïcides" o "en els paràmetres dreta-esquerra mai he sabut si Puigcercós és carn o peix". I més encara, sobre Jordi Portabella: "És un cretí i un cregut que està només preocupat per sobreviure".
El pare de la 'crosta'
Ferran està encantat amb el seu paper.
Público va avançar el dia de Reis el contingut del llibre i ell es va convertir en l'home del dia a Catalunya Ràdio. L'endemà ho va ser a Rac 1 i avui, a ComRàdio. Els mitjans formen part del seu hàbitat. Sense anar més lluny, és l'inventor de l'epítet crosta nacionalista per qualificar alguns periodistes dels mitjans públics que veu tendenciosos i al servei d'un obscur interès independentista. Fins ara Ferran ha exercit paradoxalment de portaveu del PSC a la comissió de control de la CCMA. Pot ser que tot plegat al PSC li faci més mal que bé, però ell s'ho passa pipa fent justícia .