BarcelonaA les set del vespre no queden taules lliures al jardí de l’Ateneu Barcelonès, però no hi ha gens de tràfec: la venerable biblioteca estén la seva atmosfera de serenitat més enllà de les parets. Encaixa amb el que José Luis Rodríguez Zapatero dirà que li ha agradat més de la visita: “Un ambiente de sosiego ”. No es pot dir que la casa estigui més alterada del que és habitual per l’acte que acollirà l’expresident, però el soci de l’Ateneu té tanta flegma que tampoc ho notaríem. Tanta, que no s’ha fet cap concessió a la rutina: Isona Passola, contentíssima de ser presidenta, passeja el socialista entre els lectors sense trencar l’ambient de treball. Una bassa d’oli cultureta gairebé perfecta si no fos perquè, quan Zapatero surt al balcó que dona al jardí, un senyor gran deixa anar un bram vagament increpador. Un segon incòmode, ningú s’hi afegeix, i torna la docilitat. No amago que estic insinuant un paral·lelisme amb Catalunya.
L’avinentesa és la presentació de No voy a traicionar a Borges, que no és un títol enganyós sinó exactament el que sembla: un assaig estrictament literari. Zapatero es presenta com a “relector” empedreït del gran escriptor argentí, del qual ja havia prologat una edició de Ficciones el 2001, i finalment ha concretat aquesta passió en un volum prim de reflexions lletraferides. Que l’acte és cultural i no polític se’ns recordarà tota l’estona, però aleshores no s’acaba d’entendre per què a Zapatero l’entrevista Lola García, cap de política de La Vanguardia. No és l’única cosa contraintuitiva: Passola, amb fama de voler molt de micro i fer-lo servir per mossegar guanyada a còpia de gales dels Gaudí, fa una presentació brevíssima i tan assossegada com l’ambient general. El moment esperat es despatxa molt amablement: “Ens agradaria que altres presidents que no poden ser aquí perquè són a l’exili també hi fossin, i sabem que vostè això ho entendrà”.
I Zapatero es posa a parlar com si el temps s’hagués aturat al 2007. Borges no hi té res a fer: el socialista agafa l’escriptor i el fa anar per allà on vol, un humanisme optimista irritantment extemporani. No ens estalviarem ni un clixé de la progressia: la ironia liberal, l’elogi de l’escepticisme, Merkel bé, el Brexit malament. Quan sento que Borges era cosmopolita canto bingo. Zapatero domina l’escenari amb cella de ferro: l’edat li ha imprès una aura de savi bronzejat, i el biaix nostàlgic de la memòria acaba d’estovar l’auditori. Sort que es diuen coses com ara que està content perquè els joves estan millor que mai -“Són més lliures, estan més formats, han viatjat”- que ens recorden que tot plegat no és res més que propaganda.
No cal dir que tot va de la taula de diàleg, una conversa pensada com el negatiu perfecte de l’Aznar tavernari que vam sentir a l’última convenció del PP. El poli bo d’Espanya després del poli dolent. La frase que posa el llacet és insuperable: “El diàleg no és un camí per a una finalitat, sinó una finalitat en ell mateix”. Evidentment, legitimada per un conte del pobre Borges. Els tòpics sense cap connexió amb la realitat segueixen desfilant, cada cop més autocomplaents i soporífers. Al torn de preguntes, Zapatero ho rebla dient que el problema ha sigut la llengua, que si els espanyols haurien de sentir seu el català, recitar poemes de Verdaguer i tota la pesca. L’any passat Flanêur va editar L’Aleph, un volum bilingüe preciós amb la traducció clàssica de Tísner, del qual, evidentment, avui no se n’ha llegit ni una paraula.
