Marta Puig: "El cert és que fent videoclips no guanyo diners"

Lyona ens convoca a l'Alaska, un bar gens modern del passeig Sant Joan. El seu pseudònim mostra com és el seu esperit: es va enamorar d'un noi de Roma i van quedar que quan deixessin les seves parelles es trobarien entre Barcelona i Roma, a Lió.

Sent d'Esparreguera, la Passió t'ha influenciat d'alguna manera?

El meu avi portava la programació del cine de la Passió i, als sis mesos, ja em duien al cinema cada cap de setmana. L'avi també actuava a la Passió, feia d'Herodes. La meva mare feia de Maria Magdalena, el meu pare treballava sobretot amb l'escenografia. A mi des de petita m'ha atret més la part del darrere, veure com es munten els decorats, i això es nota als meus videoclips.

Dóna'ns un exemple que demostri que el videoclip no és un art menor.

Tinc obsessió per mostrar parelles en un llit, així que en posaré d'exemple Her morning elegance , d'Oren Lavie. Els llençols sota els protagonistes del vídeo es van animant, ells es van animant i el llit es converteix en un cel. És un videoclip que ha creat escola: la loteria els va plagiar, hi ha milions d'anuncis que han fet servir la seva tècnica. Hi ha videoclips molt senzills que em semblen espectaculars, com un de Blur en què la banda està en el local d'assaig fent salts: és genial com està rodat, el tractament de la llum i la coordinació amb la cançó. M'agrada quan la cançó i el vídeo fan un tot. Com al videoclip de Lluís Cerveró per al Tot torna a començar de Mishima, el remake d'una escena d'una pel·lícula de [Carl Theodor] Dreyer.

Et guanyes bé la vida o tard o d'hora hauràs d'emigrar a Miami per fer videoclips per a la Jennifer López o l'Enrique Iglesias?

El cert és que fent videoclips no guanyo diners. Sóc autònoma i vaig fent una mica de tot, també disseny gràfic o publicitat. M'agrada combinar-ho tot. I no m'agradaria fer vídeos per a la Jennifer López. M'agrada fer produccions per a grups petits. Quan he fet produccions més grans m'he sentit limitada perquè t'indiquen què volen. Em sento més còmoda amb grups que comencen, em donen més llibertat.

Doncs si no et guanyes la vida amb els videoclips i no vols treballar per a la Jennifer López, no seria bona idea saltar al cinema?

Seria el somni de la meva vida, però considero que no tinc res a explicar. Em veig molt nena, no he viscut prou. Per fer una pel·lícula més, no la faig. També hi ha un punt de por. El que m'agrada dels videoclips és que, com que són més curts, el procés és més senzill.

Entens que provoqui certa ràbia a la majoria de la societat aquesta Barcelona dels moderns que apareix en alguns dels teus videoclips?

Sí que ho entenc, però tothom és lliure d'anar com vulgui. Jo crec que són modes, tot passa. Jo sóc una moderna de poble, com diu el còmic de Marta Rabadán i Raquel Córcoles. Però ni tan sols em considero moderna. Em considero massa gran per ser moderna. Jo ja em veig vella.

Els teus videoclips i els teus dibuixos [Lyona és l'autora de les il·lustracions del conte Jo mataré monstres per tu , escrit pel cantant de Love of lesbian, Santi Balmes] tenen una estètica naïf que també sembla que està de moda. Juanjo Sáez, per exemple, també té un traç naïf dibuixant, però té mala llet. Tu com expresses la mala llet que et fa connectar amb la realitat?

Jo sóc naïf dibuixant perquè no sé dibuixar. Dibuixo com quan tenia cinc anys. Amb el conte jo em sentia dir: "Quina barra que tinc, si jo no sé dibuixar. Si no saps ni fer saltar un monstre". Però la gent empatitza amb els dibuixos que faig, potser perquè els recorden la seva infància. A mi em falta sentit de l'humor. M'agradaria fer un videoclip en clau conya, tenir humor negre, més mala llet. Sempre tiro pel costat de les emocions.

Carlos G. Bayona em va dir que a Catalunya hi ha falta de cultura musical gamberra. Hi estàs d'acord?

No hem tingut cultura de fer el gamberro musicalment. És una cosa molt alternativa. Jo vaig guanyar el festival Gente Joven de Bayona amb el meu grup The Corridas. Som dues noies i fem una mena dehip-hop, punky-techno cutre ; tots els temes tenen relació amb el sexe. És on trec la meva vessant xunga .

Em sorprèn que la crisi, honroses excepcions al marge, no inspiri gaire música protesta catalana.

A la gent no li agrada que, si té una vida dura, l'hi recordin. Prefereix evadir-se. Però els grups actuals, si bé no fan cançó protesta, sí que retraten indirectament un moment social. No li giren l'esquena. Potser fan una cançó d'amor, però la realitat envolta la història. Això em sembla més interessant.

Molts videoclips són d'un materialisme i d'un sexisme extrem. Què en penses quan te'ls mires?

Jo no tinc televisió. Visc en una bombolla. Últimament no miro ni videoclips. No en tinc ganes, no vull que m'influenciïn. Actualment trec més idees de fotografies o de caminar pel carrer i apuntar coses. I sobretot d'escoltar música. Tinc més tendència cap al cinema que no pas cap al videoclip. Prefereixo explicar una petita història que no pas mostrar cops estètics i prou perquè, si no, en cinc segons canvies de canal.