Cap a la internacionalització del jazz català

La Fabra i Coats acollirà el primer Jazz I Am, una trobada que vol obrir aliances amb l’exterior

Últimament corre un acudit a la xarxa sobre algú a qui porten a un concert de jazz i pregunta sorprès: “Com és que no canten? Per què aplaudeixen a mitja cançó? Com és que hi ha tan poca gent?” La broma fa somriure músics i aficionats al gènere, perquè saben de què va. De fet, riuen per no plorar, perquè aquest és un dels grans drames del nostre jazz: la falta de públic i la falta de circuit, almenys al nostre país. És per això que s’organitza el Jazz I Am, una cita professional que permetrà que músics catalans donin a conèixer la seva música als programadors europeus i que alhora els donarà eines per emprendre aventures a l’estranger. “De talent en tenim a palades”, diu Rosa Galbany, directora d’aquest Barcelona International Jazz Meeting.

L’esdeveniment, que tindrà lloc a la Fabra i Coats entre el 27 i el 29 de març, està organitzat pel Taller de Músics i forma part dels actes del 40è aniversari de l’escola nascuda al Raval. Seran tres dies de conferències, tallers, taules rodones, presentacions de projectes i concerts en format showcase que estaran oberts al públic general. Pagant els 50 euros de l’acreditació, els aficionats tindran accés a una programació que inclou noms com Aurora, Carola Ortiz, Clara Peya & Vic Moliner Duet, Duot, Giulia Valle Ensemble i Xavi Torres Trio, entre altres propostes escollides per un jurat que va valorar fins a 154 projectes. Hi col·laboren l’ICEC, l’Icub, el ministeri de Cultura, l’Institut Ramon Llull i Damm, amb aportacions diverses, i la Fabra i Coats cedeix l’espai.

Segons Galbany, potser hi ha poc circuit perquè encara s’arrossega “el tòpic ja superat que el jazz és difícil, elitista, per a quatre bohemis...” Paradoxalment, cada any surten músics preparadíssims de les quatre escoles superiors de música moderna que hi ha a Catalunya (Taller de Músics, Esmuc, Conservatori del Liceu i Jam Session), i això fa que sortir a tocar a l’estranger sigui gairebé una necessitat. Galbany, que ha sigut mànager de la contrabaixista Giulia Valle, sap bé com moure’s fora del país. “Hi ha subvencions catalanes, espanyoles i europees que faciliten la mobilitat dels artistes, però cal aglutinar tota la informació i donar-la a conèixer als músics, així com crear aliances entre agències”, explica.

Fort Pienc, un documental sobre l’escena de jazz català estrenat a l’edició passada de l’In-Edit, parteix de la premissa que aquesta és una música que cal experimentar. Al film, dirigit per Xavier Puig i Raimon Fransoy, el periodista Roger Roca diu que fora del nostre país els músics de jazz catalans tenen una doble fama: la de morir-se de gana i la de ser uns trossos de músics. Només cal posar la càmera davant dels grups de primeres espases com Jordi Rossy, Raynald Colom, Giulia Valle, Agustí Fernández i altres perquè l’espectador s’adoni de seguida de com és d’especial aquesta escena. “Ara mateix potser els músics més internacionals són Marco Mezquida, Agustí Fernández i Andrea Motis”, afirma Roca. Però perquè la resta també ho siguin només cal que agents i programadors internacionals tinguin l’oportunitat de veure’ls tocar.

El pianista Xavi Torres, que actuarà al Jazz I Am amb el seu trio, viu a Amsterdam, des d’on li ha sigut més fàcil internacionalitzar-se. De fet, aquest mes ha visitat Rússia, Mèxic i Sud-àfrica, però no sempre és així: generalment es mou per Alemanya, Bèlgica, Suïssa i Dinamarca. On viu, “els músics estan més ben considerats socialment i és més fàcil trobar una estabilitat sense haver de donar classes”, explica. Torres, que el 2018 ha sigut finalista de la prestigiosa Thelonius Monk Institute of Jazz International Piano Competition, valora que als Països Baixos no hi hagi una quota d’autònoms i, segons diu, això li ha facilitat “l’entrada al món laboral”.

Perquè, a més de la descompensació entre la quantitat de talent que produeix Catalunya i la petitesa del circuit, els músics de jazz han d’afrontar una gran quantitat de traves de tipus laboral. Ho sap molt bé Guillem Arnedo, que a més de músic és president de l’Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya. L’associació celebra el seu 30è aniversari participant en el Jazz I Am amb una taula rodona i amb els seus premis anuals, que guardonaran com a nou talent Lluc Casares -establert a Nova York- i Carles Benavent per la seva trajectòria. A més, com a novetat, aquest any donaran un premi internacional. “L’AMJM és la primera associació de músics professionals de l’estat, tres generacions de músics que han fet moltíssima feina, no sempre visible, com a interlocutors davant les institucions”, explica Arnedo.

Contra la precarietat

Des de l’AMJM s’han impulsat iniciatives com l’Acadèmia de la Música o l’Estatut de l’Artista, un informe amb una sèrie de recomanacions que ja ha sigut aprovat per tots els grups del Congrés i que “s’ha de desenvolupar”. Actualment, com a part de la Plataforma Estatal per la Música (Plam), estan “negociant el tema de la contractació”, ja que el decret que regula la contractació dels músics és del 1985. Associacions, promotors i partits polítics estan d’acord que aquest decret és un factor de precarietat i desprotecció del sector i que cal una legislació d’acord amb la realitat actual, que protegeixi el músic, com passa en altres països europeus. “Associar-nos i ajuntar-nos amb altres associacions és l’única eina, és clau que estiguem organitzats per sortir del cul-de-sac en què ha arribat el sector”, conclou Arnedo, que a través de l’AMJM treballa perquè els músics puguin sortir de la precarietat al nostre país. Que la internacionalització sigui una opció més i no pas una fugida involuntària de talent.

Més continguts de