La Fura dels Baus tanca La Monnaie amb un Verdi polític
Àlex Ollé presenta a Brussel·les ‘Un ballo in maschera’ d’ambientació totalitària
Brussel·lesUn poder omnímode, absolut, controlador, que no deixa cap escletxa d’esperança i redueix els individus a una massa indiferenciada. Aquest és el marc opriment que Àlex Ollé imprimeix a Un ballo in maschera, l’òpera de Verdi amb què La Fura dels Baus ha tornat a triomfar a La Monnaie de Brussel·les. El teatre belga tancarà les portes per encarar obres de reforma després de l’última funció d’aquest espectacle d’un grup que ja hi va deixar empremta amb Le grand macabre de Ligeti i Oedipe d’Enescu (totes dues coproduïdes amb el Liceu, tot i que només la primera s’ha vist a Barcelona).
El muntatge arribava a Europa després de passar per Sydney i Buenos Aires, i si el resultat global no és tan enlluernador com el de les produccions esmentades, no deixa de ser un potent al·legat sobre una situació de domini que és menys ficció del que ens agradaria. Ollé se centra en el vessant polític més que no pas en la trama amorosa d’una òpera que va dur molts maldecaps a Verdi amb la censura. El plantejament justifica, per tant, l’ús dels noms de la trama sueca que en un primer moment va atreure el compositor -l’assassinat del rei Gustau III el 1792- però als quals va haver de renunciar per estrenar l’obra el 1859 a Roma.
Tornar a George Orwell
L’implacable decorat d’Alfons Flores, basat en un joc de columnes i plafons en moviment vertical (llàstima de la remor dels motors), imposa el caràcter de búnquer dictatorial on se situa la història, un marc diferent de la famosa escenografia (amb els seus no menys famosos urinaris) que el mateix Flores va imaginar per al sulfurós Ballo que Calixto Bieito va presentar el 2000 al Liceu. La ben delineada il·luminació d’Urs Schönebaum reforça la sensació ominosa, mentre que els dissenys de Lluc Castells, amb els seus vestits numerats, són la plasmació visual d’aquesta societat vagament futurista, inspirada en el llibre al qual cal acudir una vegada i una altra per denunciar tota mena de totalitarisme castrador, 1984 de George Orwell: un rostre amenaçador i impersonal apareix ara i adés per evidenciar que res escapa al poder.
Un altre element contribueix de manera poderosa a la sensació d’anonimat: les màscares que tots els personatges duen (a certa distància, recorden les de lluitadors mexicans!). Treure-se-la és un veritable acte de subversió, com els que protagonitzen la vident Ulrica, i Gustavo i Amelia en la seva relació il·lícita.
Però tot poder absolut té les seves clavegueres, les seves zones fosques -la gent que malviu (captaires? drogoaddictes?) al voltant de “ l’orrido campo ”- i els seus enemics disposats no tant a derrocar el sistema com a reemplaçar qui el lidera. Per això el banyut Renato és un titella en mans dels conspiradors, els quals, un cop aquell mata el rei, enverinen sense miraments tot déu: la màscara que domina al final és una altra de més esfereïdora, la de gas.
L’acurada direcció d’Àlex Ollé, en col·laboració amb Valentina Carrasco, hauria necessitat un protagonista amb més carisma escènic que Stefano Secco, un tenor estimable a qui el paper de Gustavo va una talla gran. Maria José Siri va ser una Amelia de recursos imponents, mancada, tanmateix, d’un legato més ampli, mentre que el noble Renato de George Petean va reservar les essències per a un “ Eri tu ” ben modulat. Marie-Nicole Lemieux va ser una Ulrica bigger than life per veu i presència, i Kathleen Kim un xamós Oscar. Carlo Rizzi va aportar des del fossat ofici i tremp dramàtic, també algunes brusquedats i un so sec d’una orquestra que encara no ha recuperat el millor nivell.
