'Hinchas radicales': Retrat magnètic però una mica superficial dels ultres del futbol italià

BarcelonaDirecció: Francesco Lettieri. Guió: Francesco Lettieri i Peppe Fiore. 109 min. Itàlia, 2020. Amb Aniello Arena, Ciro Nacca i Simone Borrelli. Disponible a Netflix a partir del 20 de març.

“Just quan creia que era a fora, em tornen a ficar dins”. Stefano, també dit Mohicà, podria fer-se seva la lamentació de Michael Corleone a El Padrí 3, al veure les dificultats per tallar vincles amb la seva penya d’ultres del Nàpols. De fet, el món dels tifosis que presenta Hinchas radicales s’assembla força a un relat mafiós: d’una banda, trobem la cúpula de veterans que guia el clan tot i tenir l’entrada vetada al camp i, de altra, uns tinents de sang calenta amb ganes d’agafar les regnes. Per últim, els xavals que s’acosten al grup amb idolatria i inconsciència.

La mimesi dels codis genèrics criminals i la presència carismàtica i mercurial d’Aniello Arena, camorrista que va descobrir els seus dots actorals mentre era a la presó, serveix a Francesco Lettieri per establir les associacions que la pel·lícula no s’atreveix a fer en veu alta, a propòsit del rerefons ideològic ultra i el seu vincle amb el crim organitzat. Malgrat la superficialitat a l’hora de definir l’estructura dels radicals, Lettieri convenç per l’ull amb què retrata els paisatges napolitans, ja demostrat en els seus videoclips. Atès el currículum musical del director, no sorprèn que un dels instants més inspirats d’Hinchas radicales sigui el reflex generacional i romàntic que es crea entre els vells futbolers que canten Lucio Dalla i els adolescents que es magregen a l'empara de Liberato, anònima estrella de la música urbana italiana que també signa la banda sonora del film.