PalmaPegasus és el tercer disc en solitari de Joan Miquel Oliver (Sóller, 1974) i el primer que publica després de la dissolució d’Antònia Font. El presentarà en directe en una gira que començarà al Festival Strenes de Girona el 25 d’abril.
Amb Antònia Font ja van dir allò que les lletres “no s’entenen gens i algú ho havia de dir”. Com surten les teves cançons?
De vegades, quan escric, no sé realment el que estic escrivint. Tenc moltes coses dins del cap, molt de material estètic sense explotar i l’única manera que surtin a fora és fent cançons. Hi ha tot un procés d’elaboració perquè tot tingui sentit, però la primera espurna quan comences a escriure és molt abstracta. No tens ni idea del que vols explicar, i precisament això ho fa realment interessant.
¿Però creus que el públic acaba entenent les lletres?
Sí. Quan em ve la gent i em diu “No he entès res”, jo els dic: “Ho has entès perfectament”. És la mateixa feina que he fet d’improvisar i descobrir llocs nous quan componc les cançons: el públic també arriba a aquesta exploració quan escolta el disc i el comparteix. No sempre les cançons han d’arribar a una conclusió.
Quan compons, què hi ha abans: la música o la lletra?
La lletra és el territori en el qual explor. Amb la música, després, cerc la simplicitat amb estructures senzilles i concises.
I amb tot això, quin és l’estil de música que acabes creant?
Jo faig pop, i la música pop no té un patró harmònic, rítmic ni melòdic. És el resultat de laboratoris casolans arreu del món. Hi ha altres estils que tenen un ritme, una harmonia, una manera de viure amb un perfil de públic concret. En canvi, dins la música pop pots trobar-te amb la cançó més comercial i radiofònica fins a la peça més deliciosa. És un estil obert que no presenta cap patró establert.
Et consideres un cantautor?
No. Al cantautor sempre l’acompanya la connotació que fa servir la música per explicar altres coses, relats o històries. Jo explic música i explic paraules, no faig paraules mitjançant la música.
Quina evolució has seguit des del primer disc en solitari?
En el primer disc era clar el que volia fer. A partir dels títols de les cançons, vaig fer petites postals molt concises i tematitzades. Aquest últim ha arribat a ser totalment diferent, ja que la composició ha estat improvisada. De fet, els títols els vaig posar en el darrer moment. A Pegasus he pres molta més consciència de crear un disc tenint en compte el conjunt. Està construït combinant frases i melodies com si fos un puzle. L’he fet per capes.
El teu objectiu és fer concerts?
El més important per a mi ha estat fer el disc, i a la gent que li interessi, que l’escolti. Que després vulgui fer concerts ja és una altra cosa. No m’he vist en la necessitat de regalar discs com a fórmula per difondre i que després em contractin per fer directes. Jo faig discs perquè a la gent li agradin les meves cançons, i perfectament pots arribar a produir un disc i no fer concerts.
I arribar a un gran públic?
No tinc aquesta idea d’arribar a tanta gent. Jo faig un producte que qui millor el pot entendre és la gent amb la mateixa cultura que la d’on visc jo. El públic mediterrani dels països catalans pot entendre el que vull expressar. Quan crees un disc, t’adones que és molt limitat, i el que jo vull és que una persona que l’escolti em vulgui entendre. Si qualcú que no ha nascut a la Mediterrània llegeix les meves lletres, es farà una imatge molt limitada d’allò que vull transmetre. En canvi, a un que és d’aquí, li parles d’una “pedrera de marès”, i s’adona de seguida de què es tracta i al·lucina. No és que el disc sigui al·lucinant, sinó que les “pedreres de marès” són al·lucinants. Jo faig un petit apunt de tot això i la gent que comparteix la meva cultura és capaç de completar i contemplar tot allò que apareix en el disc.
Què t’has emportat dels Antònia Font?
La part col·lectiva del grup. Érem capaços d’aconseguir un equilibri encertat entre el que la gent volia de nosaltres i el que realment volíem nosaltres que a la gent li agradàs. I tot això sempre ho xerràvem entre nosaltres, era un objectiu en el grup veure fins on estiràvem el públic cap a allò que nosaltres volíem. Perquè, en definitiva, el que un músic vol és que a la gent li agradi el que produeix.
