Manoel de Oliveira ja és immortal

Barcelona“Si deixo de fer pel·lícules m’avorriré i, aleshores, moriré”, responia el centenari Manoel de Oliveira quan li preguntaven què el motivava a seguir dirigint pel·lícules en una edat tan avançada. El cineasta va morir dijous a casa seva, a Porto, als 106 anys. El seu últim llarg va ser O gebo e a sombra, estrenat el 2012 als 103 anys, però encara va dirigir dos curts més.

L’últim, O velho do Restelo, una poètica reflexió sobre la història de Portugal i Espanya articulada a partir d’una conversa entre Cervantes, el Quixot, Camões i Castelo Branco, s’estrenava el desembre passat al Festival de Venècia. La seva salut, castigada en els últims temps, no li va permetre anar-lo a presentar i ja no estava en condicions de dirigir. Sense el cinema, Oliveira no tenia motius per continuar lluitant contra el temps. La carrera del director més longeu s’ha acabat, però la seva llegenda no ha fet més que començar. Manoel de Oliveira ja és immortal.

El director va néixer el 1908 en el si d’una família burgesa de Porto, una ciutat que inspiraria moltes de les seves pel·lícules. El jove Oliveira estudia amb els jesuïtes a A Guarda, a Galícia. S’interessa per l’atletisme i guanya el campionat nacional de salt amb perxa. Abans de dedicar-se al cinema viu una vida bohèmia i participa en curses automobilístiques, una de les seves grans aficions.

Ben plantat, participa en algunes pel·lícules com a actor, però el seu gran bateig cinematogràfic arriba el 1931 amb el curt Douro, faina fluvial, un documental influenciat per l’avantguarda soviètica que retrata la gent que habita als marges del Duero. El film suscita admiració a l’estranger i escàndol a Portugal. El 1942 Oliveira s’aventura a dirigir el seu primer llarg, Aniki-Bóbó, un fresc neorealista que relata les peripècies d’uns nois que creixen als suburbis de Porto. El fracàs de taquilla és tan contundent que no tornarà a dirigir fins al 1956. Oliveira es concentra durant aquest temps en els negocis familiars i, ocasionalment, en les seves curses de bòlids.

L’edat, un “accident biològic”

A Oliveira li agradava treure importància a la seva longevitat descrivint-la com “un accident biològic”. Un accident que va provocar situacions ben curioses, com que el Festival de Venècia li atorgués dos Lleons d’Or honorífics al conjunt de la seva carrera, el primer als 77 anys i el segon als 96. Entremig havia rodat 22 pel·lícules entre curts i llargs; era pertinent, per tant, actualitzar el reconeixement. El que no és accidental és que la majoria de les seves obres pertanyin a l’etapa de maduresa, quan el cineasta ja té més de 70 anys; i que a partir dels 80 anys el ritme s’intensifiqui a raó d’un film per any. Oliveira necessitava recuperar el temps perdut durant la dictadura de Salazar, quan l’hostilitat del règim va provocar llargs períodes d’inactivitat i silenci en la seva filmografia.

En aquests anys, el seu cinema es refugia en obres com O ato da primavera (1963), docuficció sobre una festa rural que s’inscriu en el corrent de l’antropologia visual, estil que marcaria l’obra d’autors portuguesos com Antonio Campos. Una de les poques incursions d’Oliveira en la ficció durant la dictadura salazariana és A caça (1964), un curt de to cru i surrealista. Però la censura obliga Oliveira a afegir-hi un final feliç i el cineasta és detingut. Passa deu dies a la presó.

Amb la mort de Salazar el 1970 la carrera d’Oliveira comença a recuperar-se. El 1971 estrena O passado e o presente, la primera part de la Tetralogia dels amors frustrats, que completen Benilde (1974), Amor de perdição (1978) i Francisca (1981). Amb aquests títols comença la segona fase de la carrera d’Oliveira, que ell anomena “fase de la burgesia”. Es tracta d’adaptacions literàries -d’autors tan prestigiosos com Castelo Branco o Agustina Bessa-Luís- consagrades a la paraula, amb moviments de càmera mínims, plans llargs i teatralitat en el gest. Els temes giren al voltant de l’amor frustrat en el marc d’una societat repressiva. Als 70 anys, Oliveira explota com a cineasta en plenitud. Combina les estratègies del teatre i el cinema en un estil que fuig del realisme en benefici de l’al·legoria. Tot i sorgir de l’era muda, Oliveira situa en el centre del seu cinema els diàlegs. “Per a Oliveira la paraula és el teixit de l’existència, perquè la vida és pura fugacitat”, escriu sobre ell Víctor Erice, un dels seus grans admiradors, que també assegura que “les pel·lícules d’Oliveira constitueixen un testimoni excepcional del camí recorregut pel llenguatge cinematogràfic des dels seus orígens fins als nostres dies”.

Consagració internacional

A partir dels anys 80, els festivals internacionals més prestigiosos reclamen les seves pel·lícules. Ell continua fidel als seus referents literaris. Adapta una obra de teatre de Paul Claudel a Le soulier de satin (1985) i tritura les convencions de l’òpera fent cantar playback als actors de la macabra sàtira Os canibais (1998). Els seus actors fetitxe d’aquesta època són Luis Miguel Cintra i, sobretot, l’atractiva Leonor Silveira, protagonista de La vall Abraham (1993), una nova adaptació de Bessa-Luís. Però el prestigi del director també atreu intèrprets de fama internacional. A O convento (1995), Catherine Deneuve i John Malkovich són un matrimoni a la recerca de documents per demostrar que Shakespeare era espanyol, i Viatge al principi del món (1997) recull l’últim paper al cinema de Marcello Mastroianni en la pell d’un alter ego d’Oliveira: un vell i savi director que recorda la seva vida mentre viatja per Portugal.

Amb més de 90 anys, Oliveira no mostra signes de fatiga mental o física. Manté la qualitat i el ritme anual de producció amb l’ocurrent paràbola multilingüe ambientada en un creuer Un film parlat (2003) i l’indissimulat homenatge a Buñuel Belle toujours (2006). El 1999, Lluís Miñarro produeix l’adaptació d’Eça de Queirós Singularitat d’una noia rossa, primer contacte entre Oliveira i el cineasta català, que fructificarà l’any següent amb El estraño caso de Angélica, una subtil pel·lícula de fantasmes inspirada en un episodi de la vida del director, que de jove va haver de fotografiar el cos sense vida d’una cosina. Miñarro acabaria dedicant després a Oliveira l’emotiu curt documental 101, entre el making-of i l’elogi al mestre.

La mort d’Oliveira ha posat punt final a una de les veus més úniques de la història del cinema, però almenys permetrà que s’estreni finalment Visita ou memórias e confissões, un documental autobiogràfic del 1982 que Oliveira va decidir que només veuria la llum després de la seva mort.