S’apaga la veu tendra i solemne de María Dolores Pradera

BarcelonaAmb un somriure lluminós, veu solemne i gestos eteris, Maria Dolores Pradera (Madrid, 1924-2018) lliscava per les melodies com una funambulista prodigiosa i elegant. Considerada la gran dama de la cançó popular espanyola i llatinoamericana, Pradera va bastir una llarga trajectòria artística que es va extingir dilluns amb la seva mort, als 93 anys. L’artista deixa darrere seu una profunda empremta en la música espanyola, marcada per nombrosos reconeixements -va rebre un Grammy a l’excel·lència artística el 2008 i 30 discos d’or, entre d’altres-, però sobretot per la seva capacitat per teixir ponts entre Espanya i l’Amèrica Llatina amb un repertori de boleros, ranxeres, coplas i havaneres que han quedat fixades en la memòria de la cultura llatina de les últimes dècades.

La música va ser la companya fidel de Pradera al llarg de gran part de la seva vida, però va ser en el món del cinema on va fer les primeres passes artístiques. Nascuda a Madrid, la seva família va emigrar a Xile quan tenia ella sis anys, però poc després va tornar a Espanya. Va debutar a la gran pantalla el 1941 com a extra de la pel·lícula Porque te vi llorar i, més endavant, va passar a interpretar personatges principals en films com ara Altar mayor (1943), Yo no me caso (1944) i Los habitan tes de la casa deshabitada (1946). Durant aquells anys Pradera també va transitar pel teatre amb versions de La Celestina, Mariana Pineda i Fortunata y Jacinta, entre altres espectacles, i la seva faceta com a actriu va portar-la a conèixer Fernando Fernán Gómez, amb qui va estar casada dotze anys i va tenir dos fills. No va ser fins al 1952 que Pradera va debutar com a cantant. Ho va fer a la boîte madrilenya Afazán i el seu primer disc va arribar vuit anys després.

Una cantant sense recels

Amb una veu serena de greus envellutats, María Dolores Pradera cantava allargant les paraules en cadències embolcallades d’emoció continguda. No tenia cap recel a adoptar cançons d’altres músics ni a interpretar temes dels gèneres més variats, des del fado fins a la cúmbia. Així va apropiar-se de peces com ara Toda una vida, d’Osvaldo Farrés; La flor de la canela, de Chabuca Granda; Caballo viejo, de Simón Díaz, i Amarraditos, de Belisario Pérez i Margarita Durand, que va cantar a banda i banda de l’Atlàntic. També va fer-se seves cançons emblemàtiques com ara Fina estampa, Se me olvidó otra vez, En un rincón del alma i Esta tarde vi llover.

Als inicis actuava acompanyada d’una orquestra, però aviat es va decantar per una fórmula més sòbria amb els guitarristes Santiago i Julián López Hernández, coneguts com Los Gemelos. Junts van portar la seva música arreu del món i van popularitzar el folklore espanyol a l’Amèrica Llatina, on Pradera va sembrar una fama sòlida. La cantant va col·laborar freqüentment amb el conjunt canari Los Sabandeños i va compartir escenari en nombroses ocasions amb diversos artistes. Als dos últims àlbums, Gracias a vosotros 1 i 2 -publicats el 2012 i 2013- va cantar a duet amb músics com ara Pablo Alborán, Miguel Poveda, Joaquín Sabina, Estrella Morente, Joan Manuel Serrat, Raphael i Rosana. “No segueixo modes, faig el que prefereixo. Les meves cançons mai estan ni han estat de moda”, va dir fa cinc anys, durant la presentació d’aquells treballs.

La seva voluntat de mantenir-se al marge de la competitivitat artística no la va allunyar dels reconeixements musicals. Pradera va ser àmpliament premiada amb guardons com la Gran Creu de l’Ordre Civil d’Alfons X el Savi, la Medalla d’Or de les Belles Arts i la Medalla de Madrid al Mèrit Artístic. El 2013 va sortir per última vegada a l’escenari en un concert de Miguel Poveda, amb qui va interpretar Fina estampa a la plaça de toros Monumental de las Ventas. Un any abans havia hagut de cancel·lar la gira per motius de salut, però confiava a reprendre-la aviat. “Tornaré a cantar si no han prohibit els teatres, perquè els estan tancant tots -deia el 2013, quan va llançar el seu últim treball-. Quina pena. Un país sense art, sense teatre, sense pintura ni sense escriptors no té nom”.