'Playmobil: La pel·lícula', una imitació poc afortunada i d'un sol ús de l’univers de Pixar i de 'La Lego pel·lícula'
Crítica de la cinta d'animació protagonitzada pels clics
Direcció: Lino DiSalvo. Guió: Blaise Hemingway, Greg Erb i Jason Oremland. 99 min.
Estats Units i França (2019). Animació.
Exceptuant la fantàstica 'Toy story 4', aquest estiu no ha sigut bo per al cinema d'animació. Títols de baix calibre com 'Joguines guardianes' i 'Elcano y Magallanes. La primera vuelta al mundo' o seqüeles com 'Mascotes 2' i 'Angry Birds 2. La pel·lícula' no perduraran en el temps per la seva condició d'un sol ús. De 'Playmobil. La pel·lícula' no se n'esperaven grans coses, però sí que pugés una mica el nivell. No ha sigut així, malgrat tractar-se d’una producció de 75 milions de dòlars que porta per primera vegada a la pantalla gran els clics de Playmobil, una de les joguines més conegudes dels últims quaranta anys. La pel·lícula explica la història de dos germans que es queden orfes i que recuperen la 'joie de vivre' després de convertir-se en ninots i entrar en un món de fantasia. El film no és tan dolent com l’havia pintat la crítica nord-americana, sinó més aviat un intent gris de copiar els musicals de Disney, l’emotivitat de la Pixar i el ritme trepidant de 'La Lego pel·lícula'. Tanmateix, té una cosa mai vista al cinema: un T-Rex volador amb ales roses que llança purpurina, el millor de la funció.
