Radiohead imposen jerarquia al Primavera Sound

BarcelonaCom diu el bolero, “la distància és l’oblit”. Pot ser per això al Primavera Sound molta gent s’afanya per arribar als escenaris principals de la immensa esplanada. L’objectiu és poder seguir els concerts si no de prop almenys de no gaire lluny, perquè des de la distància tot és menys intens, amb prou feina es distingeixen els músics a les pantalles i el so és una cosa esmorteïda, com un record que no serà mai memorable per si mateix. Això explica que ahir, una hora i mitja abans de l’inici del concert de Radiohead, molta gent ja fes guàrdia a prop de l’escenari Heineken.

Mentre Beirut, el grup del nord-americà Zach Condon, tocava a l’escenari H&M, moltes persones ja caminaven cap a l’altre extrem de l’esplanada. Tothom volia trobar un lloc acceptable per seguir el concert de Radiohead. La banda liderada per Thom Yorke presentava A moon shaped pool (2016), el disc que va subministrar bona part del repertori de la primera part d’un xou que va començar amb Burn the witch, un dels temes d’aquest àlbum. Llum vermella a l’escenari... i a les pantalles, perquè el grup va decidir que no les faria servir per mostrar el que passava a l’escenari. Per tant, era impossible veure els músics. El fotògraf Òscar García explica que en tornar del fossat va ser interceptat per una espectadora que va preguntar-li si el grup era a l’escenari. Són les coses dels macrofestivals.

Dos concerts en un

Per tant, el concert de Radiohead en realitat van ser dos: el que seguia el públic que era a menys de 25 metres i el que podien intuir la resta de persones que omplien l’esplanada. Els primers podien experimentar com cal la immersió en la proposta d’un grup que va començar amb l’ànim pausat de peces com Daydreaming i Decks dark. El so arribava nítid i era fàcil descobrir tots els detalls que incorpora Jonny Greenwood en les noves cançons. Però més enllà de la distància adequada, i justament allà on hi havia més públic, tot era ben diferent: el so perdia cos i tot plegat no passava d’agradable música si no de fons segur que no de proximitat. El repertori inicial no ajudava al gaudi col·lecctiu, encara que rescats com The national anthem van apujar la temperatura.

El primer moment realment catàrtic, i per tant que més s’adeia amb el caràcter festivaler, va arribar amb el bloc format per No surprises, Pyramid song, The numbers i Karma police. I aleshores el concert va anar caminant cap a un desenllaç més expansiu en un bis amb Paranoid android com a gran moment i un gran final: Creep, la cançó que va catapultar Radiohead a l'èxit fa vint-i-tres anys. Va ser una actuació generosa i rica en dinàmiques, però sap greu que espectacles així s’hagin de veure en espais que deixen fora del concert la meitat del públic. La pregunta és: per què Radiohead fan concerts en festivals i no en recintes més humans?

Radiohead a banda, el Primavera Sound és una persona a collibè movent la mà mentre fa indicacions amb el telèfon perquè la localitzin els amics perduts. És joves que parlen en anglès i altres no tan joves que parlen en català o castellà. És caminar envoltat de reclams publicitaris, com passa al centre de qualsevol ciutat. És l’alcaldessa fent una breu visita al recinte i tuitejant que el festival és un “orgull de ciutat”. És gent assedegada cridant l’atenció dels cambrers i cambrers sobrepassats de feina. És acceptar amb resignació que no et deixin entrar al recinte el protector solar en esprai perquè és inflamable.

El festival també és buscar el moment musical especial que justificarà tot plegat. Alguns hi van ben d’hora per trobar aquest moment. Per exemple, els que a les quatre de tarda eren a l’auditori atenent les explicacions pianístiques de l’ucraïnès Lubomyr Melnyk, el minimalisme de mans ràpides del qual va ser ovacionat per un públic probablement conscient que tot el que passaria després a l’aire lliure seria ben diferent, més sorollós i estripat. Jordi Lanuza, el líder del grup Inspira que va obrir l’escenari Ray-Ban a les cinc, va descriure perfectament quin sentiment presideix un festival com el Primavera Sound: “Espero que us ho passeu bé”, va dir. Malament rai si no fos això el que vol el públic.

Cares de divertir-se feien els que seguien el punk-rock dels gironins Aliment a l’escenari Pitchfork, i encara més els que van aixecar els braços quan els nord-americans Titus Andronicus van versionar Blitzkrieg bop dels Ramones. Tot i que a l’escenari H&M el so anava i venia, la banda de Nova Jersey va executar una rotunda sessió de punk-rock, amb el cantant i guitarrista Patrick Stickles posant-se de puntetes per abraonar-se sobre el micro. A vegades un sol gest com aquest aconsegueix predisposar el públic a favor d’un grup.

La superestrella turca

Ben Watt, el 50% d’Everything but the Girl, és home de pocs gestos, i tampoc en va necessitar per captivar amb un pop elegant, magníficament interpretat i amb Bernard Butler desbordant imaginació amb la guitarra. Més tard, en el mateix escenari Ray-Ban, la cantant turca Selda Bagcan va oferir una de les actuacions més refrescants del festival. Als 67 anys, la superestrella de la música turca que propulsa melodies tradicionals amb un banda de rock psicodèlic va fer una sortida a l’estil de James Brown: el grup va tocar gairebé deu minuts abans que ella aparegués a l’escenari, aclamada per una reduïda però sorollosa colla d’espectadors turcs que es feien notar entre el públic. La força interpretativa d’ella i la màgia de les harmonies turques van fer que ben pocs es resistissin a ballar. I els que no ballaven era perquè ja començaven a passar cap Radiohead.